La pebrella és una planta aromàtica molt apreciada per a condimentar aliments. Desconec amb quin nom se la puga conèixer en l’idioma veí; quan l’he buscada en aquells diccionaris on apareix, he trobat el que probablement siga un cultisme o un barbarisme: piperela. A tots aquells a qui he preguntat de parla espanyola o no sabien de quina planta es tractava, o senzillament la denominaven amb el nostrat pebrella. Fins i tot una gran cadena valenciana d’alimentació que la comercialitza l’etiqueta amb el nom valencià de pebrella –cosa estranya perquè la resta apareix en castellà-. La desconeixença del mot per part del personal potser siga perquè és una planta endèmica de les muntanyes centrals del País Valencià –la Mariola, la Serra Grossa...-, i fora d’elles no se’n cria.

Per les seves qualitats culinàries i per la seva escassa presència fa que siga una planta protegida i que quan la trobem comercialitzada provinga d’hivernacles –per la zona de Beneixama i dels campets de Mirra crec que n’hi havia producció-.

S’utilitza, que jo conega i hi haja menjat sovint, per a fer olives –no és la sarjolida o sarjoliva– i per a tot tipus de pasta; la menja que la té com a condiment imprescindible és el gaspatxo manxec.

La pebrella concentra en ella mateixa tot l’aroma de la serra i nega de sabors muntanyencs els aliments amb els quals es barreja.