Fou fa dos anys, el 5 de juliol de 2008 a Burjassot. La Cartellera Turia entregava els seus premis com cada any i aquella nit estàvem nerviosos. La companyia Teatre Micalet al complet estava a punt de pujar a l’escenari per recollir la figureta del falcó maltés. Ens lliuraven el premi a la millor contribució teatral per l’obra Lamar.
La pitjor cosa d’anar a la cerimònia sabent que estàs premiat és que no pots relaxar-te del tot fins que no puges i el reculls; no saps exactament quan serà i, per tant, se sol viure amb un poc d’ansietat. La veritat és que a mi em tremolaven les cames.
Al final, arribà el moment. Ens digueren que només quedava un premi per entregar abans que ens arribara el torn, el de millor contribució cívica, que donaven a l’Associació de víctimes de l’accident de metro 3 de juliol. Recorde que eren diverses persones de diferents edats. Duien una samarreta negra en la qual es podia llegir “43 muertos + 47 heridos = 0 responsables”.
Llavors vaig recordar que ja els havia vist abans, concentrant-se a la plaça de la Mare de Déu, i tornà a la meua memòria tot allò que havia passat, com un flaix; la notícia de l’accident, els titulars, els tres dies de dol i la visita del Papa.
L'obra és també la seua forma de donar suport, de manera càlida però rotunda, a unes persones que demanen justícia i se senten oblidades. Al cap i a la fi, ¿no hauria de ser aquest un dels sentits obligats de l’art?
Després de rebre el guardó i dir unes paraules, baixaren de l’escenari entre aplaudiments. Jo sentia unes ganes terribles d’abraçar-los un per un, però tan sols vaig poder agafar una dona del muscle i xiuxiuejar-li “ànim” amb el fil de veu que encara em quedava. No he oblidat aquell moment, i no només per l’emotivitat de la situació, sinó perquè em va fer i em fa reflexionar.
¿Fins on arriba la nostra responsabilitat després d’una tragèdia en la qual la vida de tantes persones ha quedat destrossada, no tan sols pel succés en si mateix, sinó per la falta de respostes i el total abandó per banda dels nostres polítics? Em fa ràbia pensar que la meua indignació, les ganes d’unir-me a la seua causa, en definitiva, la meua responsabilitat amb ells, es perdé en algun lloc de la meua memòria entre el dia de l’accident i la visita papal.
Crec que l’actitud indigna d’alguns polítics no ha de fer-nos oblidar la nostra responsabilitat col·lectiva com a ciutadans. Em referisc a la responsabilitat com a capacitat de generar una resposta crítica respecte a allò que ocorre al nostre voltant. Ni més ni menys.
Aquesta necessitat de respondre de manera crítica, de contar allò que té lloc, de reflexionar sobre la decisió d’assumir o no les nostres responsabilitats quotidianes, ha estat el punt de partida per a la creació dels textos del muntatge Zero Responsables, al qual participen més de quaranta professionals de les arts escèniques valencianes de manera desinteressada, tot posant així el seu granet d’arena responsable. És també la seua forma de donar suport, de manera càlida però rotunda, a unes persones que demanen justícia i se senten oblidades. Al cap i a la fi, ¿no hauria de ser aquest un dels sentits obligats de l’art?
Estaran al Teatre Micalet del 16 fins el 26 de setembre. L’entrada és una aportació simbòlica de tres euros i serà destinada a l’associació de víctimes.
Me la vaig perdre en juliol i no vull deixar passar aquesta oportunitat. Així que, allà estaré.
Valenciano - 14-09-10 - 19:20h. No, no la tenemos.
Gil - 14-09-10 - 11:49h. Esto me indigna sobremanera. Los ciudadanos votan a quien creen que defenderán mejor sus intereses. Y resulta que, al llegar al poder, defienden lo que les interesa a ellos. En este caso, hablamos de personas muertas y personas heridas (que quedarán con secuelas y quizá con minusvalía), amén de familiares a los que también les quedará lo suyo. Bien, pues se supone que los politicos se deben a los ciudadanos que les votan, y a los que no, y aqui no sucede eso. Sí que tenemos F1, Europilota, puentes y palacios de Calatrava y Foster, avenidas enormes y rascacielos, casinos y demás... Pero cuando se trata de la vida humana no basta con un "os llevamos en el corazón", y menos cuando está de visita el jefe supremo de la religión católica. Es incoherente, falso e hipócrita. Asi que la gran pregunta es: ¿porqué se sigue votando a estos politicastros del tres al cuarto?, ¿es que los valencianos no tenemos dignidad?.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2
1 comentari
