D’una hipotètica “transició modèlica”, no es desprén obligatòriament que les ferides del passat haurien de quedar tancades i cicatritzades?

L’any 1975, després de la mort del dictador Franco, es va encetar un procés polític de democratització de l’Estat espanyol. Es legalitzaren els partits clandestins; s’autoritzà una llibertat de premsa bastant generosa; es van amnistiar molts opositors al règim que omplien les presons autòctones; progressivament, es van anar eliminant les empremtes que el franquisme havia deixat a la nostra societat, canviant el nom d’institucions, vil·les i carrers. Després de quaranta anys de dictadura, tinguérem l’oportunitat de participar, per primera vegada, en unes eleccions legítimes i vinculants.

L’únic problema és que, amb el temps, aquest procés de democratització es va anar diluint, a poc a poc. La transició va conduir-nos, innegablement, a un estadi més just i engrescador, un pas endavant d’aquell silenci antic i molt llarg que cantava Raimon, però lamentablement es va quedar a mitges, es va frenar amb la seua pròpia inèrcia.

D’una hipotètica “transició modèlica”, no es desprén obligatòriament que les ferides del passat haurien de quedar tancades i cicatritzades? Perquè les víctimes puguen oblidar i perdonar, no se suposa que la veritat ha d’eixir a la llum? Com la mala brossa, el feixisme s’ha d’arrancar des de l’arrel, si el que volem és evitar que es reproduïsca i torne a aflorar amb el anys, quan els nostàlgics de la ultradreta es traguen indecorosament les màscares i la vergonya.

Resulta fàcil adonar-se del perill que comporta l’amnèsia col·lectiva, quan passeges pel Cementeri General de València i comproves que més de 26.300 persones (que és la xifra oficial, extreta dels registres del règim, tot i que hi ha nombrosos indicis que demostren que una part important de les víctimes fou soterrada sense constància burocràtica) jauen anònimament, sota els murs, els nínxols, les tombes, els mausoleus i els jardins que s’han construït a posteriori, edificats sobre la memòria dels republicans assassinats massivament per l’exèrcit franquista. Estem parlant d’un genocidi en tota regla, amagat deliberadament per autoritats públiques de tots els colors polítics, que han permés que aquestes fosses, testimonis de la matança, siguen condemnades a l’oblit, per a desesperació dels familiars i amics de les víctimes, que encara tracten d’esbrinar el lloc exacte on reposen els cossos dels seus éssers volguts.

És comprensible, per tant, que Empar Salvador i el seus companys del Fòrum per la Memòria del País Valencià hagen posat el crit en el cel només assabentar-se que els jutjats competents toleraran que l’Ajuntament erigisca un monòlit en la secció setena dreta del cementeri: estem parlant d’un rectangle de 9.659 metres quadrats on foren enterrats entre l’1 d’abril de 1939 i el 27 de febrer de 1940 aproximadament 4.109 republicans (segons les dades oficials). Sobretot, és entenedora aquesta ràbia continguda si atenem a la llegenda de la placa, que equipararà víctimes i botxins, amb la frase lapidària i perversa "en memòria de tots els qui donaren la seua vida per l’Espanya que creien millor".

La paraula indignació, simplement, es queda curta.