El tarannà valencià sempre ha estat molt relacionat amb tot tipus de cacera. No entraré a debatre en aquesta columna un tema tan delicat com el de la cacera amb vesc en qualsevol de les modalitats, ja siga el parany, ja siga al ramet, o ja siga envescar –enviscar- la vora del barranc o de les clotxes d’aigua. Però el que sí que vull és utilitzar una frase feta que ha quedat en el teixit lingüístic dels valencianoparlants: traure’s l’espart de l’ala.

Tots aquells que hagen vist com queden enganxats els ocells a la vareta deduiran immediatament que és pràcticament impossible desfer-se’n. La tècnica consisteix a col·locar aquesta substància apegalosa sobre un manoll de varetes d’espart d’un pam i mig o dos de llargària. Després s’estaquen pels llocs estratègics i quan l’ocell s’hi para per la raó d’enze que siga, s’hi quedarà enganxat, s’hi quedarà enviscat. Evidentment, com que l’animalet no pot desenganxar les plomes del vesc, quedarà a mercè del caçador. Per molts esforços que hi faça, mai no podrà traure’s l’espart de l’ala.