Hi ha un altre Madrid, invisible, hipodèrmic, latent. Que batega dia a dia. Que protesta enèrgicament contra el feixisme i es manté sempre alerta.

Nosaltres hi actuàvem amb el quartet de corda, amb la intenció d’extraure dels auditoris i els teatres aquesta mena d’instrumentació clàssica, habitualment reduïda a un tipus d’escenaris elitistes; i traslladar-la als centres culturals autogestionats, com és el cas del CSOA La Traba, on hi ha la gent que pica pedra i posa les mans en farina, que creu en la cultura i la construeix des dels fonaments. Tot un luxe veure les cares del públic, sorprés per una formació tan atípica. Violoncellos, violes i violins en una centre okupat? Interpretem Al Vent a les acaballes del concert i la gent ens acompanya, cantant a pulmó: desconcertant i engrescador, a parts iguals. Posem el punt i final a la nostra intervenció amb la cançó Sense equipatge, i de sobte ens percatem que els espectadors s’han posat a ballar. I acaben cantant l’himne dels comuners!

Hi ha un altre Madrid, invisible, hipodèrmic, latent. Que batega dia a dia. Que és capaç d’omplir amb més de 1300 persones el recinte on es feia el concert d’Obrint Pas i Mallacán. Que protesta enèrgicament contra el feixisme i es manté sempre alerta. Que no es creua de braços davant les injustícies i els abusos de l’Estat. Que no s’aconforma amb la cultura d’aparador i decideix agafar les regnes. Que pren partit, quotidianament, i proposa alternatives. Hi ha un altre Madrid, un autèntic antídot contra els prejudicis.