No me n’amagaré: sóc valencianista convençut i això, dins del panorama polític valencià, limita el vot a un únic partit, estigues més o menys d’acord amb la seua estratègia electoral. Dit això, tractaré d’abordar un dels punts fonamentals, el finançament autonòmic, pels quals considere que superar la dicotomia PP/PSOE no és una simple qüestió de defensa de la cultura i la llengua valencianes, sinó que va molt més enllà. O un partit nacionalista valencià entrà amb força en les Corts valencianes i espanyoles o continuarem amb una lògica perversa que compromet seriosament les nostres possibilitats de desenvolupament.
Quan es reformà l’Estatut el PPCV es negà a acceptar les propostes de l’oposició que plantejaven entrar en profunditat en la qüestió del finançament
Recentment ha estat reformat el sistema estatal de distribució de diners dissenyat pel PP d’Aznar en 2001, que durant els darrers anys ha provocat que els valencians fórem l’autonomia amb menor finançament per càpita, de forma que la nostra balança fiscal era una de les quatre més perjudicades de l’Estat, juntament amb les Balears, Madrid i Catalunya. De cada 100 euros que pagàvem a l’Estat no ens retornaven 23 –que es diu prompte– i el dèficit havia arribat als 5.645 milions d’euros anuals, als quals cal afegir una marginació en els plans d’infraestructures que, per exemple, Madrid no ha patit. Quasi res diu el paperet!
Per tal de liquidar aquell sistema i rescabalar parcialment les pèrdues la Generalitat Valenciana calculà que el Govern Central hauria de donar 960 milions d’euros de millora anual, una xifra que féu pública en juliol de 2008. Un any després, en conéixer els termes de la reforma, anà augmentant l’exigència a 1.500, 1.900 i 2.400 milions –una quantitat que s’aproxima als 2.600 que farien justícia–, però finalment, en desembre de 2009, va ratificar al Congrés dels Diputats una aportació d’uns 1.250 milions anuals. Ara, però, Rafael Blasco clama al cel i diu que és "una presa de pèl", una nova mostra de la "valencianofòbia" de Zapatero, que "beneficia Catalunya i Andalusia» mentre «ofega les perspectives de futur de la nostra societat".
Tanmateix, només cal recordar dos dades que desemmascaren la hipocresia de les seues declaracions. Una: la suma final és més alta que la que el propi govern popular calculà inicialment. I dos: quan es reformà l’Estatut valencià en 2007 el PPCV es negà a acceptar les propostes de l’oposició que plantejaven entrar en profunditat en la qüestió del finançament i establir –com Catalunya i Andalusia– unes regles pròpies del joc a l’hora de negociar amb l’Estat. Es limitaren a acceptar el que vindria del Govern Central i el que ha vingut, primer amb el PP i ara amb el PSOE, ens margina sistemàticament.
Així és ben lògic que tinguem la ràtio estatal més baixa de llits hospitalaris per habitant, un sistema sanitari a punt de col·lapsar econòmicament, un ensenyament públic feble, uns índexs altíssims de fracàs escolar –només per davant de Ceuta– i un enorme endeutament que hipoteca el nostre futur. Si a això li sumem les polítiques de grans esdeveniments, ho tenim clar. Ens calen o no opcions electorals valencianistes?
Jeroni - 26-01-10 - 16:48h. Home, Pere, supose que l'autor es referia a partits polítics de veritat, d'aquells que tenen càrrecs públics, més votants que militants, etc.
Pauet - 25-01-10 - 10:22h. Jo hi estic d'acord, però no sé com caurà això entre els molts lectors socialistes d'aquest diari.
Pere - 25-01-10 - 08:59h. Hi han més opcions per al nacionalisme valencià: "Units per València", per eixemple.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.