Un tall ve a ser allò que separem d’un tot perquè ens interessa fer aquesta partició. Evidentment parlem d’aquest tipus de tall i no de tots aquells altres que ens podem fer accidentalment amb qualsevol objecte afilat, o que u pot practicar sobre qualsevol superfície perquè li interesse. Per tant, en la nostra expressió tindrà únicament la funció intensificadora del fet. Vindria a dir, si fa o no fa, aquesta és la porció que t’ha tocat, o bé, la porció que tu t’has triat del conjunt.

Els valencians, supose que moltes altres cultures també, perquè l’atzar sempre és una variable que engresca, som un poble aficionat als jocs de cartes –abans molt més que ara, ja que les noves tecnologies han anat fagocitant molts dels costums seculars; com ara és el fet d’anar al casino del poble a passar la vesprada fent la partideta-. Molts són els jocs en què les cartes tenen el paper fonamental: el truc, els tres sets, el tute, el subhastat, la brisca, el cinquet, el copo o fill de puta, etcètera. I en molts d’ells, els vuits i els nous o no entren a formar part del joc i, per tant, es descarten, o solament tenen un valor residual –com diria el poeta, per reomplir i facilitar l’arribada a d’altres versos més importants. Per tant, quan es fa el tall del munt de cartes i a l’hora de repartir et toquen cartes d’aquesta mena no et poses gens content. Els asos sempre són com els herois en quasi tots els jocs, són els que més poden i valen. Les figures solen ser sempre molt bones, per allò de la monarquia i la noblesa; fins i tot les sotes, aquells fidels servents són valorats per la seva necessitat per mantenir el sistema. Fins i tot els tresos són cartes de valor en el truc, la brisca i d’altres situacions atzaroses. També hi ha zones que els dosos entren a formar part de la plèiade. I els sisos i els sets fan els lligats en el truc i pots guanyar partides amb ells. Però els vuits i els nous són cartes rebutjables. Tot el món fa mala cara quan la deessa fortuna li les fa arribar a les mans.

És per això que la saviesa popular no tardaria gens a elevar a rang de dita popular aquesta frase i d’aplicar-la en aquelles situacions que s’escaiguera.

–Xè, has vist els jugadors que ha fitxat el teu equip?
– Tot un tall de vuit i nous i cartes que lliguen! Així no farem res mai.

Doncs si peguem un colp d’ull al repartiment de personatges que ens han tocat en el joc de la política al País Valencià és per a exclamar: Un tall de vuit i nous i cartes que lliguen! Si mamprenem els que ens governen ens ha tocat posar de titulars a quasi tots els que havien d’estar asseguts a la banqueta. Si tirem mà del partit de l’oposició, amb orientació forània, són transparents, ben barallats i mirant sempre si el vent els vindrà de ponent. I pel que fa a la resta no som capaços de vertebrar un opció vàlida per al nostre país en clau d’identitat clara i catalana. Anem apanyats amb poca roba.

Doncs això, un tall de vuit i nous i cartes que lliguen!

Valencians, Salut i Terra!