Gràcies al seu programa “la gent de Vila-real coneixia el campanar d’Alberic”, els d’Almassora es reien de l’apitxat d’Alginet, i tots recuperàvem mots tant nostres com vidriola

Per a la gran majoria de gent nascuda als anys 80 i 90, Joan Monleon és un gran desconegut. Tot i que som dels qui hem crescut fent els deures i tractant d’endevinar de quin poble era el campanar de la fotografia, no veiem més enllà d’aquelles jaquetes estrafolàries i de les monleonetes. Segurament la culpa no és nostra, ningú no ha estat capaç fins fa poc de reconèixer el gran paper de Joan Monleon com a difusor de la cultura valenciana, com a element cohesionador d’un poble valencià que a penes es coneixia a sí mateixa, i per què no dir-ho, com un dels homes de la televisió que s’avançà als seus temps en realitzar el primer Talk-show a la valenciana. Eren els temps en els quals la nostra televisió pública apostava per nous productes, fets a casa, en valencià, i a través dels quals tractava de vertebrar un poble valencià que, com he dit abans, desconeixia molts aspectes de la seua pròpia identitat. Monleon em deia en una ocasió que gràcies al seu programa “la gent de Vila-real coneixia el campanar d’Alberic”, els d’Almassora es reien de l’apitxat d’Alginet, i tots recuperàvem mots tant nostres com vidriola. Quanta gent ha aprés els ingredients de la paella valenciana gràcies a ell?

Fa dos edicions que el Festival de Cinema en valencià Inquiet decidí posar fi a esta injustícia i retre-li un merescut homenatge que, per uns dies, ens retornà al millor Monleon que es mantenia reclòs i oblidat per molts a sa casa. Un reconeixement a la seua trajectòria en els Pavesos, al cinema, i al paper de la seua vida: El show de Joan Monleon. I puc dir que, afortunadament, jo hi vaig estar. En la gala de cloenda agafà el micròfon i escollí una d’eixes estrafolàries jaquetes que, per cert, regalà al Festival, i s’acomiadà de tots nosaltres amb un retorn a la nostra infància, a les vesprades d’entre setmana al voltant de la paella russa i aquells dies en què els valencians érem més poble, més humils i no ens calien ni grandes eventos  ni coses  per l’estil per estimar allò que era nostre.  Per a reis,  he decidit que vull una monleoneta.