València. Pronuncie el vocable densament, com una oració o com una blasfèmia. Qui pot saber-ho? A fora, creixen els carrers com una collita amarga. I sent un malestar inconnex, il·localitzable. On està València? Escric des de l’extraradi: terra de fills obscurs i l’horta sota la bota de la ciutat. Benimaclet, Orriols, Torrefiel i Benicalap. Edificis suats de diumenge, una arquitectura cansada habitada per gent cansada. Allí dins batega la carn, el pensament, la malaltia. I la vida puja i baixa les escales en replans de moltes portes. Campanar, Soternes i la Fontsanta. Barris bruts construïts amb la pedra de la fatiga. Qui ha viscut les seues nits sap de certes espècies. Dels humans enderrocats per l’alcohol o el calendari. O d’algunes dones a les qui la supervivència li goteja cames per avall. Herois en un fragment de ciutat escrit per a partitura de tango. Ravals de València, on hi ha la febra, el robatori minúscul, els autobusos que van i tornen del centre amb resignació d’animal domèstic. Sant Isidre, Sant Marcel·lí i Malilla. Llarg paisatge obrer, memòria fugitiva de la pobresa. En el bars, els televisors demanen silenci i roda la pilota. Després de la hipnosi aplega la frustració atàvica, el puny sobre l’esposa i algun ull molt redó darrere la porta. Un silenciós aprenentatge fill… La lluita continuarà al pati de l’escola, en els carrers prims i suburbials on l’adolescència esdevé afanyada litúrgia. Natzaret, El Grao, El Cabanyal i la Malvarrosa. Puja el dia i la llum del sol és un cadàver trepitjat per tot el trànsit. A la vora de la mar arriba la indigestió de la ciutat o el seu crit d’eutanàsia. València agonitza esmicolada damunt l’arena. I un gos la olora i la pixa amb sofisticada displicència.