Antigament la major part de diversions o d’entreteniments se’ls havia de proporcionar u mateix perquè no es coneixia això de la societat del benestar; i en el cas que existira, era solament per a alguns privilegiats. Només la gent del puntet tenia accés als avantatges que els avenços comportava. El poble pla s’havia de buscar les garrofes lúdiques de forma natural: fer harca, nadar al riu, jugar a tirar palafangades quan plovia, les birles, el rotgle, jugar a bufos o anar a buscar nius entre d’altres coses.
Sempre hi havia qui amb un parany o d’altre –generalment amb varetes de vesc– intentava també emportar-se la mare. El recel era el que generava la dita: 'Voler la mare i els pardalets'
Tot i que probablement a hores d’ara no siga massa políticament correcte, en honor a la veritat la cosa anava així. Després de llargues excursions intencionades per bancals, o solament fruit de la casualitat, alguna vesprada desficiosa hom descobria amagat entre el fullam d’una olivera, un xiprer o un magraner, un niu de gafarrons, de caderneres o de lluidets; era vàlid qualsevol ocell cantaire que suportara l’aliment gramini del captiveri. Feta la descoberta calia veure en quin estat de la criança es trobava: ovat, buit, pardalets xicotets, sense plomar, amb plomó, a punt de ser voladors... Després, sense haver-lo tocat, i amb molta precaució perquè no et vegera la mare, ni notara la teva presència –cas contrari avorria el niu i ja no continuaria la criança– u tornava cap a casa per preparar els estris necessaris i l’estratègia adient. Era necessari un tros de tela gallinera –d’aquelles metàl·liques hexagonals amb què es feien els avirams de corral– que fóra suficient per tapar el niu. Hom tornaria a s’endemà i, quan la mare no es trobava per allí, caldria posar la tela metàl·lica sobre el niu i així els pardalets no el podrien abandonar quan foren voladors. La mare els empapussaria igualment a través dels forats de la tela fins que foren grans i decidírem agafar-los per engabiar-los a casa.
Bé, aquest era el procés normal. Tanmateix, sempre hi havia qui amb un parany o d’altre –generalment amb varetes de vesc– intentava també emportar-se la mare. El recel era el que generava la dita: Voler la mare i els pardalets.
Una cosa semblant és el que ens ha passat a nosaltres: Per just dret de conquesta ens posaren una tela jurídica per damunt del País per impedir que volàrem lliurement pels aires de la nostra història jaumina per poder-nos després engabiar entre flors de lliris i aires messetaris. Però no contents amb això han intentat –i continuen fent-ho alevosament– anorrear-nos culturalment i lingüísticament per aconseguir un anivellament a la castellana que no deixe petja que els faça mala consciència. Per tots els mitjans possibles volen la mare i els pardalets.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
1 comentari
