La nostra terra abraça i alimenta els fills com una mare amatent. Però alguns dels nadons, autòctons o al·lòctons, de jardí o d’aires marinats, li han agafat tan de gust a la mamelleta que l’estan deixant erma

És per aquesta aquarel·la que el poble ha associat des que el record té arrels que quan algú li extrau una situació gratuïta i complaent a la vida se la pot comparar a la visió de l’alletament. Evidentment, hi afegiran aquella part d’ironia suficient perquè la dita tinga el paper d’avergonyiment que se li afegeix perquè l’obsequiat s’hi veja reptat; siga una persona en concret, siga una situació allò que es refusa.

–Has vist amb qui s’ha casat Manel? Amb Maria la marquesa. I mira que és lletja la pobra xica. Si ell anava de flor en flor. Per què l’haurà triada?
–Home, està molt clar. La marquesa té el renyó cobert amb tot el que posseeix son pare. En quedar òrfena i heretar, Manel a xuplar de la mamelleta tota la vida.

La nostra terra abraça i alimenta els fills com una mare amatent. Però alguns dels nadons, autòctons o al·lòctons, de jardí o d’aires marinats, li han agafat tan de gust a la mamelleta que l’estan deixant erma. Són sangoneres insaciables que no deixaran ni memòria d’ella. Hi ha qui diu que ja han empenyorat l’alletament per a una generació sencera i no donen senyal de tenir-ne mai prou. S’han enganxat al mugró i no paren de xuplar de la mamelleta. Quan els deslleten –que imperis més poderosos han perit a mans de la goluda història– potser siga massa tard i ja no reconeguem els pits de la mare; només unes deus sense records i un lament per la desgràcia. I mentrestant, ells continuen xuplant de la mamelleta sense que encara els valencians se n’hagen adonat i els diguen prou.

Valencians, Salut i Terra.