12.00. Explanada del Muvim. Prop de 500 persones es concentren per protestar contra la censura de la Diputació a un grapat de fotos que relaten l’intinerari de la trama Gürtel a València. Això ha provocat la dimissió de Romà De la Calle, director del Muvim, on s’exposaven les instantànies. “Sapere aude”, crida De la Calle, convertint Kant en consigna. “Cal atrevir-se a saber”, “La cultura és l’oxigen de la política”, brama, embriagat de si mateix. N’hi ha que plora. N’hi ha que sent dolor i vergonya. “Prenem els museus de la ciutat!”, s’aixeca una veu enmig de la multitud. I l’ambient, de sobte, es perfuma d’insurrecció. La gent forma en columna. “¡Adelante la columna poética! ¡A los caballitos!” Algú recorda Lizano. I la gent inicia el pas per Hospital i Guillem de Castro, camí de l’IVAM, seguint el curs de l’antiga muralla.

13.00. El sotrac humà inquieta Consuelo Ciscar, que es fa la permanent en una perruqueria dels voltants. Quan veu la gentada, corre per atrinxerar-se al seu despatx. Alenant, puja les escales, els cabells descosits, el roig relliscant-li per la cara. “M’han ferit, m’han ferit!”, crida asprament. No hi ha armes. Sols poetes amb llibres, crítics d’art amb litografies i un grapat de fotògrafs armats de càmeres. Un clic de fotografia és suficient perquè Ciscar caiga a terra, exhausta, fràgil, indefensa com un Samsó en mans dels sioux.

15.00. “¿Què fa tanta gent a la plaça si fa una hora que ha acabat la mascletà?”, pensa l’alcaldessa al Saló del Cristall. “¿Haurà caigut Camps i el poble vindrà a implorar-me que agafe les regnes de l’imperi?”, ensomnia. No. “Sapere aude, sapere aude!”, el bramul colpeja com una onada el balcó de l’ajuntament. De sobte és fa el silenci i algú recita al-Russafí. En àrab.
“Amics, què li passa al desert / que s’ha vestit tot de perfum?
L’alcaldessa cau agenollada, redimida. “Miracle vicentí! Ho entenc tot i em somou el cor...!”, mormola enmig d’un plor nerviós que li creix als ulls i la gola.

17.00. València està plena de gent al carrer. Ocupen la Diputació, el Palau dels Borja, el de la Generalitat... “L’emperador ha fugit en helicòpter com Ceaucescu!”, diuen. De fet alguns ja el situen al Brasil, d’altres amb perruca al port de València emulant Carrillo. El volen viu, per conversar amb ell, per dur-lo a Les Corts, perquè convoque una roda de premsa amb centenars, milers de periodistes amb llibretes alegres i bolígrafs multicolor. Els crítics d’art penetren al seu despatx i deixaran constància, en els informes posteriors, d’una enigmàtica i forta sentor a calcetins. Algú es recorda de Martí Domínguez. “A esta dreta valenciana li fan pudor els peus... No hi ha qui s’hi acoste”, va dir l’insigne periodista conservador abans de ser emmordassat pels seus.

20.00. Tots els edificis públics estan controlats. Tots els palaus... El de la Música, el de les Arts i les Ciències... Blanqueries ha quedat abandonada. “Que hi ha algú?”, pregunta una llicenciada en biblioteconomia a la quarta planta. Silenci. A mitjan vesprada, una nova columna amb 3.000 combatents ha partit de la facultat de Belles Arts en direcció al Cabanyal. Van carregats amb armament pesat: pinzells, poals de pintura, guix... “A rehabilitar, a rehabilitar!”, criden i boten al carrer de la Reina.

23.30. I València era una festa. Hemingway ho degué pronosticar en alguna d’aquelles vetlades dels trenta a l’Ideal Room. Qui podrà escriure les primeres línies d’esta nova València? De quin Ideal Room caldrà rescabalar Abelardo Muñoz perquè ens en faça la crònica? València vessa de gent. I tots se saluden amb el rostres tensos i enfervorits. “Sapere aude, sapere aude..!”, exclamen. I la ciutat no dorm. I la ciutat és jove. I la ciutat és eterna.