"Cada cosa que faig és com un xicotet pas. M’agrada pensar que cada projecte és el més important de tot i disfrute molt"

P: El cert és que, amb poc més de trenta anys ja tens una nominació al Goya amb la pel·lícula d’animació Mala cara y el bastón de roble, molts documentals i curts a les esquenes, i una llista llarguíssima de reconeixements. No tens vertigen?
R: La veritat és que no pense en el que fet, sinó en el que encara em queda per fer. Tal volta és un defecte que tinc, però cada cosa que faig és com un xicotet pas. M’agrada pensar que cada projecte és el més important de tot i disfrute molt. Per a mi és molt més que una feina.

P: Dels teus treballs més recents podem destacar La Herència de Valdemar. Com va anar esta projecte?
R: La veritat és que es tracta d’un dels projectes més importants per a mi. Era la primera vegada que treballava una pel·lícula d’estes característiques, que necessitava un acompanyament musical important. Es tracta d’una pel·lícula entre el gènere fantàstic i terror, ambientada en l’època victoriana. Açò exigia treballar amb una formació gran i una gran quantitat d’acompanyament musical. Ha sigut el treball més seriós que he fet fins a la data i li he dedicat molt d’esforç. La gent ha sabut reconèixer la vàlua de la música i crec que em servirà per a treballar més. Ara estem preparant ja la segona part i estic satisfet.

P: I dels treball que fan els altres, amb quins et quedaries?
R: (pensa uns instants) Doncs American Beauty és una banda sonora que m’agrada molt així com tot el que fa John Corigliano. Per exemple, El violín rojo, i moltíssimes més bandes sonores que formen part de la història del cinema.

P: Doncs ja per a acabar, i per a que ens fem una idea, com resumiries el procés de creació d’una banda sonora?
R: És diferent si treballes per al cinema o per a la televisió. Si treballes per al cinema sempre s’ha d’acabar primer la pel·lícula i després nosaltres posem la música a mesura. Sempre m’agrada dir que nosaltres som com sastres que han de preparar el vestit per tal que encaixe a la perfecció. Has de veure quines necessitats dramàtiques té la història, quan i com ha d’aparèixer la música, què ha d’aportar a l’escena... En canvi, a televisió, sèries com la de Da Capo, que és l’últim treball que he fet, és diferent, perquè quan composes la música les escenes no estan enregistrades. Després tenim també els curts, amb elements molt interessant. És un gènere que sempre dona més per a l’experimentació sonora, per allò de que la inversió no és tan gran, però hi ha curts que no tenen res a envejar als llargmetratges. L’interessant de treballar amb la música per a imatges és que cada projecte és diferent i t’obliga a buscar noves fòrmules, de manera que la feina no és per a res avorrida.

Poden saber més del treball de Bataller a la seua web: www.arnaubataller.com