En segon lloc, per rigorós ordre de compliment, s’aproximaren alguns corifeus de Las Provincias. Lluny queda la professionalitat i dignitat de directors com Martí Domínguez, que feren d’esta capçalera un referent enmig l’erial del franquisme. El successor, José Ombuena, emmalaltit pels zels a Joan Fuster, feu un colp de timó cap a l’anticatalanisme. Una filosofia bastarda que María Consuelo Reyna professà de manera cum laude. Ara, tot i el bon quefer de certs periodistes, Las Provincias sembla una fulla parroquial pensada només per glorificar les gestes de santa Rita Barberá.

Però la recepció no sols aplegà periodistes amb galons. El pati estava ple d’una infanteria abocada a la promiscuitat del canapé. Les més vehements, quatre sexagenàries de Radio Luz que desvalisaven amb precisió de carterista qualsevol safata pròxima als seus dominis. Enfront, una cort d’honor d’estilitzades periodistes de conselleries ho contemplava tot des dels cànons de la dona perfectament domesticada: el silenci a la boca, el rímmel als ulls i un punt de letàrgia en el moviment.

Ahir també se celebrà un aniversari negre per a Camps. Es complí un any d’aquella conversa prenadalenca, amb regust a mala còpia de Passolini, on un tipus amb bigot i un president de la Generalitat protagonitzen una vaporosa escena pastorívola. Gürtel és el títol i suma més capítols que “Amar en tiempos revueltos”, no mai millor dit. D’ací un mes està previst que es desvetle una nova part del sumari i alguns dels guionistes no garantixen que Camps sobrevisca a esta segona temporada. Ja vorem.