Quan es van conéixer en el pis només hi havia una guitarra per al primer que l’agafara i els altres o feien palmes o es posaven a cantar. D’ací va nàixer el grup i una manera de fer música, 'caòtica i participativa', que es reflectix en les cançons i, per descomptat, en el directe.

En la pell d’eixos antiherois, van desfullant el repertori alhora que compten anècdotes o s’arranquen amb un monòleg, portant l’actuació a un punt en què regata el teatral. Diu Ferran (guitarrista i bases) que els “agrada sempre donar mes del què hi ha al disc”. I se senten molt còmodes. Un reconeix en eixos quatre tipus que hi ha ací dalt a quatre grans amics que s’ho estan passant en gran, com si en compte d’estar tocant en una sala t’hagueren obert la porta del pis que compartixen (així es van conéixer) a Barcelona, i et deixaren participar d’una sessió de rialles i guitarres. Ara cadascú toca un instrument, però quan es van conéixer en el pis només hi havia una guitarra per al primer que l’agafara —“quasi sempre era Joan Enric”— i els altres o feien palmes o es posaven a cantar. D’ací va nàixer el grup i una manera de fer música, “caòtica i participativa”, que es reflectix en les cançons i, per descomptat, en el directe. Potser el fet de ser quatre amics gaudint en un escenari no tinga molt d’especial; el mèrit està en que transmeten eixa complicitat a qui esta baix.

Acompanyats per melodies que es mouen (ho diuen ells i la Viquipèdia  ) entre el pop, folk i electre, es desplega l’univers particular dels quatre companys de pis. Són de la generació que va créixer escoltant als grups del rock catalá, i que ara, més majors i més tranquils, canten o conten cançons per a un públic que ja no espera el missatge reivindicatiu i polític que va marcar aquell moviment. Senzillament són músics que usen la seua llengua materna per a expressar-se, “no hi ha millor manera de demostrar que una llengua és viva que usant-la amb normalitat”.

El que si que els agrada és això de posar-li etiquetes al seu estil, “vam decidir posarnos-la nosaltres abans de que ho ferem uns altres”, comenta Ferran, i va ser ell mateix el que va inventar per al grup el terme electro-avant-pop, que és una altra manera d’expressar el triangle d’influències entre les que es mouen.

El públic s’arranca amb la tornada d’Armengol, un altre més del repertori de perdedors entranyables que habiten les cançons del grup. Entre referències a Kurosawa, Godard (són molt cinèfils), Són Goku o el Barça (només uns culés podrien fer una cançó de futbol i dones que es cridara 4-3-3), van filant històries que van nàixer una vesprada de cinefórum per als quatre, o de qualsevol nit en un bar veient el partit “des de la banqueta” pensant com entrar a eixa xica que acabava d’entrar. Una cosa està clara veient la reacció del públic: si hi ha un personatge que rebosa empatia és eixe pobre desgraciat que es lleva la pols de la disfressa, que fa l’amor amb la mestressa en el quart de planxar, que treballa fent de gos a les festes infantils.