-P: En quins nous projectes es troba en estos moments?
-R: Estic en una època de la vida en què tinc tantes coses entre mans que em costa una miqueta treballar d’una manera un poc àgil. Ara estic en una novel·la històrica ambientada en el segle XV i això significa que has de tindre en cada moment tot clar. Com ho faig discontínuament, cada vegada que reprenc el projecte he de rellegir-ho tot, la qual cosa fa que siga molt lent.

-P: Se situa també a la Vall d’Albaida, com ocorria a ‘Pana Negra’?
-R: En certa manera. És un personatge de Xàtiva, i aquesta ciutat, encara que no siga estrictament la Vall d’Albaida, em provoca una proximitat afectiva que em resulta quasi imprescindible perquè em genere la il·lusió necessària.

-P: Com casa la vida d’un professor amb este espai cultural a Otos, com és Ca les Senyoretes?
-R: Tot té relació, sempre m’ha interessat el poble en si mateix, la cultura popular, la llengua, les tradicions. Tinc una formació científica perquè he estudiat Física i ara impartisc Matemàtiques. Justament per ací van quadrar les coses, quan a classe explicava com es feia un rellotge de sol i vaig provar de fer-ne un. Posteriorment ho vaig mostrar als amics, i finalment vaig topar amb Rafa Amorós i ell em va proposar que l’ajudara, i vam fer una societat. A  partir d’eixe moment se’ns ocorregué la idea de la ruta a Otos i de contactar amb artistes com Manolo Boix o Andreu Alfaro.

-P: Com aconseguiu unir estes figures?
-R: Evidentment, el compromís d’esta gent, que sempre ha tingut molta participació en el país, ha estat fonamental. A  més a més, era un projecte molt original que van rebre amb molta il·lusió. Els va sorprendre que algú els presentara el projecte de fer un rellotge de sol. No sé per què, a tothom a qui parles dels rellotges de sol se’ls desperta alguna cosa dins. Tenen alguna cosa misteriosa.

-P: Així i tot, heu sabut mantindre Otos com un bressol d’este tipus d’esdeveniments. Conferències, trobades, xerrades o reunions per a observar el cel.
-R: Com en totes les coses, hem trobat el moment i el lloc adequat, i ací es conjuguen una sèrie de coses, com ara el poble, la casa, Assumpció i jo, que en part hem iniciat el projecte, però ens hem trobat amb les persones adequades. Rafa Amorós n'és una, però també Pep Albinyana, Paco Mompó... És un projecte familiar que interessa a la gent que té inquietuds.

-P: A mi em sembla un poc com una illa enmig d’este oceà d’esdeveniments que han anat arraconant la cultura de país.
-R: És una illa en el sentit que és un projecte privat. Sí que trobes ajuntaments que tenen una sensibilitat molt gran per la cultura, però dins de la nostra modèstia estem aconseguint no que la cultura siga rendible, però sí que s’autosubvencione.

-P: Però, dins la situació d’extrema gravetat en que vivim sembla que s’estiga creant una societat paral·lela a la institucional que defén la terra i s’estima el país.
-R: Per més que el món en què vivim siga tant desastrosament comercial, hi ha persones que tenim inquietuds, això no s’acabarà mai de la vida. Encara hi ha gent a qui interessa la música, l’astronomia o la poesia. D’una manera o altra, ens ho hem de fer nosaltres. No és massa comú que una iniciativa privada s’enfoque des d’eixe punt de vista; tal volta la poca oferta ens facilita la tasca.

-P: Crec que després la borratxera urbanística que s’ha viscut, la realitat us dóna ara la raó sobre la manera d’entendre la vida a Otos, on s’ha mantingut la identitat de poble.
-R: Crec que no tenim cap mèrit en especial. Només és una qüestió de fets consumats i de temps. Ací estava a punt d’arribar tota eixa barbàrie. A la Vall d’Albaida hi havia unes 7.000 vivendes projectades. Si l’enfonsament econòmic s’haguera retardat, pot ser a Otos no haguera arribat, però si a Bèlgida, Beniatjar i als pobles veïns, i et quedes rodejat i no aprofita per a res. Hem de tindre un espai propi per a respirar. Hem tingut sort dins la desgràcia.

-P: El que ha impedit això, ha sigut la voluntat política o l'esperit mateix del poble?
-R: Crec que tots els pobles són iguals, però les circumstàncies no, i les que s’han donat en este poble són diferents. Quan es va proposar fer l’abocador comarcal, ací a Otos la revolta popular li va costar l’alcaldia al PSPV. El poble tot en una pinya es situà en contra. Poc de temps després, va passar el mateix a Beniatjar i a la manifestació eren tots d’Otos. Vam ser nosaltres els que vam parar aquell abocador. Sí que és cert això que deies, no perquè les persones siguen diferents, sinó perquè ací hi ha certa consciència que el poble ha d'estar com està. Això ha penetrat dins les cases i les famílies.

-P: Em diu que són igual, però mentre a la resta del territori hi ha una clara tendència conservadora, ací l’esquerra governa amb una suficiència increïble: hi ha set regidors progressistes de set (cinc d'Iniciativa i dos del PSPV). Alguna fibra es deua haver tocat en la gent.
-R: Possiblement sí. Ja als anys 70 els joves del poble tenien certes inquietuds nacionalistes i progressistes. Això va avançar sempre en la línia del nacionalisme. Crec que la llavor que vam sembrar havia fet la seua tasca. Quan en pobles del costat s’imposaven les modes de ser més “fatxot” o més “yomus”, ací anàvem per una altra banda. No és que la gent siguem diferents, sinó que en un moment donat es va sembrar una llavor que ha fructificat. Ara, també és veritat que corren uns temps en què la llavor del blaverisme i del conservadorisme ha fructificat entre els joves.

-P: Ha quallat el blaverisme?
-R: No massa, però ja es veu alguna cosa. Políticament, el poble sempre ha anat en la direcció progressista, però ara els xiquets van al poble del costat i allí veuen de tot i algun detallet sí que veus.

-P: Però no em negarà que esta zona és com la Gàl·lia, amb casos com Otos o Muro d’Alcoi. Com es veu el futur del país des d’ací?
-R: El veig negre, tan que hi ha moments que no pots deixar de plantejar-te si no estarem enganyats. El que passa és que després veus com són els polítics d’ací i t’adones que no estàs enganyat, però que ells tenen el poder i ho manipulen tot. En qüestió de país, sempre ens plantegem què estem fent malament, no ja que perdem les eleccions perquè això és o no és, però sí el perquè hem de dissimular la nostra opció depenent d'on estiguem. La gent del PSPV o del PP poden dir obertament amb qui simpatitzen, però nosaltres, els nacionalistes, no. ¿Per què no sabem encara transmetre que allò que pensem que està bé? Allò pel que hem lluitat tants anys?

-P: L’estat del nacionalisme en l’actualitat no és excessivament optimista. A més, crec que ja només es conforma a arribar a un 10% de la població. Tan malament està?
-R: Tenim el país que tenim. Portem tota la vida amb una educació espanyolista. Fins que no vaig anar a la universitat no m’imaginava res que no fóra que Déu havia posat Espanya al millor lloc del món. I m’ho creia al peu de la lletra. El meu sogre és progressista, però mai se m’ocorreria parlar amb ell de sobiranisme. No tindríem arguments per a discutir.