A American Horror Story, estrenada fa un parell de setmanes als EUA per la cadena FX, el protagonista, l'atractiu Dylan McDermott, a banda de passejar-se mitja sèrie despullat, té una particularitat: veu el que no és.
M'explique: la sèrie tracta d'una família que es trasllada a Los Angeles per provar a deixar enrere el passat amb tan mala fortuna que compra una casa en la qual, en diferents moments de la història, ha mort més gent que a qualsevol camp de concentració nazi. La casa, sobre la qual gira tota la producció, inclou una assistenta, interpretada per la perturbada mare de Six feet under, Frances Conroy. I tots la veuen així, com una anciana, tret del protagonista, que la veu com una jove deliciosa i mengívola que torca la pols de la casa vestida amb una minifalda i unes calces negres.
El fet, que podria semblar inexplicable, però, és molt més corrent del que sembla: allò que alguns poden considerar bell i atractiu no ho és per a la resta
El fet, que podria semblar inexplicable, però, és molt més corrent del que sembla: allò que alguns poden considerar bell i atractiu no ho és per a la resta. És el relativisme de la bellesa, el qual, traslladat al plànol de les relacions encara resulta més curiós.
Entenc, perquè no sóc tan cínic, que una cosa és follar i una altra iniciar una relació: en primer cas, allò que ens resulta atractiu és complicat de definir però fàcil de reconéixer perquè ens provoca una erecció; en el segon cas la bellesa passa a un segon plànol i supose que la majoria fem de forma inconscient com el protagonista d'American Horror Story: deformem la realitat i l'adaptem al nostre gust per acabar veient el que no hi ha. En este cas, suposem una bellesa que no existeix.
En eixe sentit, tinc amics que han follat amb persones a les quals difícilment m'aproparia a menys d'un parell de metres, i amb una canya per si de cas, i no perquè siga massa exigent (provar a dissimular ara seria una pèrdua de temps) i això em fa preguntar-me quin és el límit que hom es posa a l'hora de follar, perquè fins i tot la gentola com jo hem de posar-nos un límit.
El meu, però, no té a vore amb la bellesa: el meu és no follar amb gent que va a musicals.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
