Ells, que declaraven sense complexos que no se sentien representats per uns sindicats dirigits per alliberats malfaeners i polititzats, ells, que esquivaven discretament les convocatòries de vaga quan es conculcaven els nostres drets o els dels ciutadans a rebre uns bons serveis públics i gratuïts, ara són amb nosaltres

Es tracta de companys que militaven, simpatitzaven o simplement es deixaven arrossegar per la retòrica dels adalils del partit governant els darrers setze anys, i que ara, davant de les proves inequívoques de l’espoli continuat i impune, del malbaratament en “grandes eventos” i monuments megalòmans i caríssims, davant les dificultats diàries de la sanitat i de l’educació valencianes, i sobretot, davant del fet irrefutable d’una pujada d’impostos i d’un mos important en la nòmina de cada mes (això sense comptar la possibilitat, a hores d’ara ben real, que la mossegada es repetisca o, simplement, de deixar de cobrar), semblen haver despertat a la dura realitat, i després de preguntar-se qui, què, com i quan, han acudit, sense fer massa soroll això sí, allà on pertocava.

Desmobilitzats, si és que alguna vegada havien estat mobilitzats, cal facilitar-los el lògic període d’adaptació. Ajudar-los, per exemple, a fer una pancarta (ells, que alguna volta havien acusat els altres de posar-se sempre darrere d’una), convidar-los a una assemblea (sempre hi havien vist un acte poc menys que filocomunista, i, la veritat, no s’hi troben), ensenyar-los el recorregut de les manifestacions (que discorren justament per carrers cèntrics que abans ells, gent d’ordre, sentien envaïts per la multitud cridanera), i fins i tot fer-los veure que desfilar junts corejant consignes reivindicatives pot tindre un inesperat caràcter festiu (ells, que comprenien o reien les agressions policials contra manifestants pacífics), si no de germanor (eixa paraula aparentment exclusiva de les proclames falleres o els himnes regionals).

Mentrestant, com a fills pròdigs que són, se’ls perdonen moltes coses. Que cregueren a ulls clucs que si no anàvem a més era perquè un enemic exterior, amb seu a Madrid o a Barcelona, ens posava pèrfidament pals a les rodes. Que asseguraren que els crítics amb les cabassades de diners públics destinats a la Fórmula 1, la Copa Amèrica, golf, competicions hípiques, visita papal, Terra Mítica, Ciutat de la Llum o Canal 9, eren antivalencians. Que absolgueren corruptes, presumptes o autèntics, a les urnes. Que cregueren (i ara amb més raó) que els trages de Camps eren regals sense importància, si és que existiren, i que seia a la banqueta per culpa d'una persecució política. O que després d’escoltar la premsa dretana i el PP assegurar que la crisi era culpa de Zapatero, contribuïren fa uns pocs mesos a donar el poder absolut als populars en totes les institucions. Se’ls perdona, en definitiva, que la seua actuació irresponsable haja provocat el desastre que ara volen remeiar.

Ànim. Hem de procurar que els dure. Almenys, fins a la pròxima vegada que els criden per anar a votar.