Totes les dites ho són, però aquesta és de les més taxatives i definitòries que ha generat l’imaginari col·lectiu. Quan a algú se’l sentencia amb aquesta dita és que el pobre ja no té remei; ha recorregut tot el viacrucis i, evidentment, ha acabat crucificat.

Hom qualifica a algú de cabró per dues circumstàncies bàsiques: o bé perquè la parella, en l’ordre sexual, li ha posat les banyes; o bé perquè en qualsevol àmbit de la vida al nostre personatge l’han entaforat i li han pres el pèl.

–Al pobre Felo l’han capficat en el negoci dels barbats i hi està fent el cabró: acabaran per deixar-lo netet del tot.

L’atribut de calent, que també podria tenir ací l’enfocament sexual, s’aplica quan algú ix ben escaldat, ben escarmentat, potser amb la lliçó ben apresa, d’una situació en què ha perdut molt a canvi de guanyar ben poquet.

–Afortunadament Nelo ha aconseguit eixir del parany on s’havia ficat.
–Sí, ha pogut fugir, separar-se. Mai s’hi havia d’haver casat. Ara que... n’ha eixit ben calent.

I a la presó evidencia el final que s’espera per al destinatari de la sentència. Acabar a la presó real no necessita més explicacions. Però hi ha moltes més presons a cel obert i sense els carreus de marbre ni els grillons de ferro colat. Hom pot acabar en la presó del silenci o de la por. Una societat pot aparençar una càlida pau perquè se l’ha empresonada amb la por. Ja els romans exportaren aquest concepte de pax romana per tot l’imperi en expandir-se. És la pau de qui s’alce se li talla el coll; o més civilitzadorament de qui es moga no ix a la foto.