No debades, alguns estudis han apuntat que la pulsió per comprar és el més semblant al que sentien els nostres avantpassats quan havien de guanyar-se la vida eixint a caçar

Independentment dels paral·lelismes selvàtics, les rebaixes són un ritual més del Nadal, allò que certifica la fi de la pasqua cristiana i dóna la benvinguda a la pasqua capitalista. Una festa de la despesa a la major glòria de les pulsions primàries dels consumidors, com si no haguérem tingut suficient amb l’adquisició de regals de Reixos. L’origen de les rebaixes està en la necessitat dels comerços de mitigar la ressaca consumista amb uns preus tan irresistibles que inviten a seguir gastant al mateix ritme que en desembre.

Enguany, però, no ha estat exactament així. El personal havia estat reservant-se durant mesos per a aprofitar unes rebaixes que, per primera vegada, mereixien esta denominació. És a dir, que no eren descomptes del 10% sobre restes de temporada, sinó vertaderes ofertes sobre productes que han engreixat els magatzems de les botigues i que, per fi, han tingut eixida, tot i que haja sigut a costa de deixar de guanyar bona cosa de diners.

A canvi de la detracció econòmica dels fabricants de roba i dels seus distribuïdors, la classe mitjana precaritzada per quatre anys de crisi i acollonada per la que se’ns ve al damunt s’ha donat una alegria, tot i ser mínima. Després de molts mesos d’esperar (des de les rebaixes d’estiu, concretament), una bona quantitat de persones han pogut (hem pogut, millor dit) renovar un armari que amenaçava ruïna, sense perill d’afonar per a molts mesos l’economia domèstica.

El preu a pagar per gaudir de les ofertes del primer dia és fer cues fins i tot per anar al lavabo i intercanviar cares amenaçants (i fins i tot alguna colzada) amb els altres caçadors que competeixen per la mateixa presa. A la fi, tot molt primari. La càrrega genètica ens pesa massa...