El culte de la mort és una de les essències del feixisme. U visita, per exemple, el Valle de los Caídos, i té la impressió d’estar en un lloc en què la mort no és l’extinció total de la vida, sinó un passaport per a l’eternitat. Ho confirma la cita d’un diari anònim de final dels cinquanta que recull Fernando Olmeda en el seu llibre sobre el mausoleu del franquisme: “Envoltada així la mort d’aquest aparat militar i litúrgic, la vida sembla una cosa menyspreable. T’entren ganes de convertir-te en mort”.
Culte de la mort, sí, però no de tots els morts. Sols dels afectes a la causa que entregaren les seues vides en un camp de batalla, en una trista cuneta, a Paracuellos de Jarama o davant les tàpies amb blancor de sudari d’un cementeri, convertits en herois, en “màrtirs” (alguns hui, amb les benediccions oportunes del Vaticà, ja beats o sants). Però hi ha uns altres que no apareixen en cap registre, que no se sap on descansen i corren el perill de quedar-se per a sempre en una fosa desconeguda, o localitzada però intocable, com ocorre al cementeri de València. Per voler posar noms als seus assassins ha hagut de seure Garzón a la banqueta dels acusats.
Durant 26 anys, camions, ambulàncies i cotxes particulars formaren veritables caravanes de la mort que desfilaren cap al mausoleu del dictador amb les seues càrregues macabres
Hi ha encara uns altres morts amb un destí més trist, si això és possible. Quasi a punt d’inaugurar-lo, Franco va voler convertir el Valle de los Caídos en un monument a la reconciliació i ordenà l'any 57 l’inici d’una empresa delirant i necròfila: desenterrar els “caídos” del bàndol nacional per portar-los al panteó.
Durant 26 anys (l’última entrada és de l’any 83!), camions, ambulàncies i cotxes particulars formaren veritables caravanes de la mort que desfilaren cap al mausoleu del dictador amb les seues càrregues macabres, de vegades esquelets sencers, sovint ossos mesclats, i de tant en tant cossos incorruptes, com el que trasbalsà el periodista José Gómez Figueroa l’any 59: “Un apareix completament normal. Fins i tot la roba que el cobreix es conserva teixida, resistent, intacta. Es tracta d’un home encara jove, un paisà, que va ser afusellat. Els tirants, per damunt d’una camisa blanca, romanen elàstics; els calcetins, nous, continuen estirats; el trage gris, de tela fresca, presenta els forats de les bales. La mort es va aturar en aquest home el dia que l’assassinaren. L’ànim de qui el contempla es queda impressionat, confús i esglaiat alhora davant la sensació de l’extraordinari”. El total, uns 34.000 “caídos”, als quals, però, caldria afegir 8.000 republicans, la majoria sense identificar (uns pocs els enterraren amb les dades personals dins d’una botelleta lligada al peu), duts a la força, amb presses per esborrar tot rastre de la repressió franquista, i que contribuïren involuntàriament a blanquejar la memòria del culpable de la seua desaparició.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
