L’objectiu ha de ser donar representació a qui defensa l’escola pública, els serveis socials, la sanitat sense copagament, la fi del balafiament en saraus i 'grandes eventos', un nou model econòmic més sostenible, la llengua i la cultura…

La dada més important, però, serà comprovar si el panorama de l’esquerra segueix transformant-se al País Valencià. Arraconar el projecte caduc, buit i acomplexat del PSPV en favor de l’aire fresc de Compromís o de la fermesa ideològica i programàtica d’EU, resulta fonamental per a trencar la imatge en blanc i negre de la Comunidad Valenciana (sic) i fer créixer els colors vius del País Valencià que aspira al canvi. Òbviament, el 20-N, l’esquerra del País Valencià, alliberada del segrest socialista i de la mentida del “vot útil”, no tindrà més remei que triar una d’aquestes opcions o, fins i tot, d’altres més minoritàries, però el cas serà emprar el vot per a demanar un canvi radical que, a hores d’ara, s’ha convertit en una necessitat vital.

Les diferències entre Compromís, EU, Esquerra o els ecologistes són, en realitat, entreteniments de tertúlia de bar. Allò important és que el País Valencià demostre que no tots formem part del crim organitzat, ni som cegs, sords, muts o babaus. A mí, particularment, m’importa poc –per no dir “una merda” i caure, així, en una grolleria perezrevertiana probablement innecessària- si l’objectiu final de cadascú és diferent. Si uns aspiren a un País Valencià dins d’un estat federal, o a la III República, o a la independència dels Països Catalans són, avui, simples collonades; divertimentos conceptuals per a entretindre’s i calfar els ànims i la gola.

L’objectiu ha de ser donar representació a qui defensa l’escola pública, els serveis socials, la sanitat sense copagament, la fi del balafiament en saraus i grandes eventos, un nou model econòmic més sostenible, la llengua i la cultura… A qui defensa, al capdavall, un altre model social i una nova forma de fer política. Desitge els primers diputats valencianistes en les Corts estatals des de 75 anys com també voldria valencians dins d’un grup d’IU fort que demostre que no tot passa pel binomi PP-PSOE.

I, mirant-ho tot plegat, no puc evitar pensar si el Compromís original, aquell que esclatà pels aires i que la gent valencianista i d’esquerres va recuperar de motu proprio portant els seus components per separat a les Corts i als principals ajuntaments malgrat els auguris pessimistes, podria encara traure uns resultats millors. Això, però, és ficció i ara toca parlar de realitats: el 20-N, cal anar a votar i, a partir del 21, s’ha de seguir fent política des de les institucions, des dels centres socials, des dels casals de falla, des del carrer o des d’una taverna.

I és que encara crec que la democràcia és molt més que clavar un paperet en una caixa de metacrilat i asseure’ns, badocs i panxacontents, a observar com ens prenen el pèl els de sempre…