"Veig (perquè els PP tenim eixa capacitat de llegir el pensament tan de pel·lícula) que t’estàs plantejant el teu paper en la vida. Deixa’m que et convide a un viatge que no oblidaràs"

I, de sobte, ambdós van clavar-se en una espiral inexplicable (també molt cinematogràfica, perquè els valencians som així de sobreactuats, siguem carn mortal o ectoplàsmica) que va transportar-los a un univers paral·lel, posem per cas el #325, on la realitat era molt similar a la nostra. El PP es va dirigir a ell, en pla transcendent.
- I ara, mira com seria tot si tu no hagueres existit, perlafina.

El Paco va obrir els ulls i va vore una realitat que li sonava molt, potser un poc diferent, però semblant. Van començar el recorregut pel carrer Cavallers. El Palau de la Generalitat lluïa un precinte judicial per desnonament. El centre de poder s’havia desplaçat uns metres més enllà, a les dependències de l’única institució amb crèdit (econòmic) suficient: l’Arquebisbat.

Després l’ectoplasma li va convidar a fer un tomb pel carrer de les Barques, on va descobrir que l’edifici de Bancaixa estava en venda, i on abans hi havia el Banc de València ara havien muntat un Starbucks. Les oficines de la CAM ara estaven ocupades per botigues xineses, que també havien comprat el que quedava de Canal 9 després d’haver-se ventilat la Llei de Creació per a emetre culebrots rodats en espanyol neutre.

Van seguir el viatge. Al bulevard sud la nova Fe havia estat venuda i convertida en un mega-spa, el més gran d’Europa (com no). Afortunadament els pocs metges que encara hi resistien havien estat traslladats a la vella Fe de Campanar, on podien seguir cobrant el ticket moderador en efectiu i VISA, per a més comoditat del client/pacient. En un moment concret del viatge, Paco va fer una pregunta.
- I esta olor a merda?
- Tens bon nas. Estem arribant a la ciutat de la Justícia i, com que hui bufa xaloc, també arriba l’aroma de l’ex-depuradora de Pinedo. Ara han fet una plantació de maria, que entre la merda que hi arriba i la que deixaren creix que és una barbaritat.

Paco estava bocabadat. Ara ho veia clar: havia de tornar urgentment al comandament del país per a salvar-lo de la ruïna a la qual l’havia abocat el catxotxes de l’orellut eixe que se semblava a Amador Mohedano. El país seria un clam al seu favor. De tan emocionat que estava, va verbalitzar els seus pensaments i li va confessar al PP que la seua vida tornava a tindre sentit, i que ja en tenia prou, de desastres.
- Ja he vist com és el món sense mi. He de tornar a apanyar este desficaci.

L’ectoplasma, estranyat, li va contestar.
- Perdona, honey (els PP, per indicació de la superioritat, han d’emprar anglicismes per a semblar interessants), però no t’he mostrat el món sense tu. Simplement hem fet un viatge a través del temps, però com que ens han retallat pressupost només hem pogut avançar uns mesos, al juny de 2012...

El Paco es va quedar completament descol·locat, sense parla.
- Tot això, my friend, també és responsabilitat teua. Apa, vés-te’n a dormir. O a fer la mà. O a confessar-te. Total, per al que t’ha de servir...

I conte contat, el conte no ha fet més que començar.