La política europea s’ha quedat sense el seu gran joglar, o el millor dels seus bufons, que ve a ser el mateix. Il Cavaliere va triar un dia ben estrany –dissabte- per fotre el camp. Adéu a les legions de velines, als carregaments industrials de Viagra i a les festes que indissimuladament celebrava en les seues mansions, i on mantenia el seu harem cada vegada més nombrós. I adéu també a les excentricitats. Una antologia en vídeo dels millors moments freaks de Berlusconi es podria regalar en els diaris per capítols. L’exprimer ministre l’armava igual en l’àmbit domèstic que en les cimeres europees i internacionals a les quals acudia per representar el seu país. Ja fóra intencionadament o en aparts captats pels micròfons. Ja fóra el comentari sobre el cul de Merkel, unes banyes posades a Josep Piqué, comentaris pujats de to sobre les seues pròpies ministres... Una festa contínua, vaja.
Però Berlusconi no sols feia el ridícul amb el seu comportament polític. Volia ser immortal, o això feien entendre les successives operacions d’estètica a les quals s’ha sotmés durant els vora vint anys que ha estat a la primera línia política. Tal com va fer Bono, el seu monyo va augmentar sobtadament i sense mostrar ni una sola caneta: els implants de cabell i els tints per a cavallers no garanties la immortalitat, però feien pensar que l’amo d’Itàlia tenia alguns anys menys dels que tenia en realitat.
Sort tenim per ací de que les eleccions siguen el pròxim diumenge, perquè no m’imagine Zapatero dimitint i lliurant-li el govern a, posem per cas, Elena Salgado o Manuel Chaves
He de confessar que em vaig alegrar de la dimissió de Berlusconi, que representava una mena de dictador elegit democràticament que acumulava en les seues mans el poder econòmic, el polític i, sobretot, l’audiovisual. A banda de ser propietari d’unes quantes televisions privades, també controlava directament la televisió pública, conformant un monopoli de facto que seria el pitjor malson dels ultraliberals que l’aplaudien i celebraven en tota Europa. Però, és clar, ell era dels seus, i qualsevol concentració industrial és bona si serveix perquè els teus s’omplin les butxaques. Són les paradoxes de l’ultraliberalisme, de les quals en sabem prou per estes terres, on un partit amb certa ànima liberal com el PP va inocular la societat de diners públic fins a tindre el logo de la gallineta fins i tot a les competicions de birles.
La dimissió de Berlusconi, però, em deixa una inquietud terrible: no ha plegat per una moció de censura o una revolució, com a Tunísia. Ha hagut de marxar al dictat dels mateixos mercats que estaven encantats de la seua existència fins a fa quatre dies. És a dir, que el sistema que havia de ser refundat fa tres anys quan va començar la crisi ha decidit llevar-se la careta i derrocar i establir governs a la vella Europa. Sort tenim per ací de que les eleccions siguen el pròxim diumenge, perquè no m’imagine Zapatero dimitint i lliurant-li el govern a, posem per cas, Elena Salgado o Manuel Chaves. O sí, perquè després de la contínua baixada de pantalons a la qual li han obligat des de l’any passat tot és possible.
A canvi, la pressió dels mercats li ha posat en safata el triomf a un Rajoy que es va gitar a fer la becadeta fa tres anys i mig i encara no s’ha despertat. Amb no fer res ha tingut prou per recollir un resultat més que històric, que tot fa indicar que serà del gust dels vertaders amos d’Espanya, una parcel·leta més de la seua propietat global. D’eixa forma, possiblement no ens facen presenciar l’espectacle d’un colp d’estat soterrat com els d’Itàlia o Grècia, sempre i quan Rajoy s’aplique en les receptes de desmuntatge de l’estat del benestar que estan prescrivint per a tots i cadascun dels països d’Europa, llevat d’Alemanya, evidentment. Potser estaria bé tindre-ho en compte quan ens arrimem diumenge a votar.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
