Parlar del futbol és parlar de les polèmiques arbitrals. La controvèrsia entorn els jutges ha envoltat sempre i en tots els llocs aquest esport. Què seria del futbol sense la mà de Maradona al “Estadio Azteca” o sense el (no) gol de l’anglès Geoff Hurst en la final del mundial del 66 davant l’Alemanya Federal i els més de 93.000 espectadors que omplien el vell Wembley, sense el "Rafa no me jodas" o sense aquell penal assenyalat contra el Barça per Guruceta en la tornada dels quarts de finals de copa entre blaugranes i merengues que va fer que l’àrbitre no xiulara als culés en vint anys.
Tota polèmica arbitral que es produeix, no siguem falsos, entra dins de la lògica del futbol. És el que s’espera setmana darrere setmana
Segurament, al cap i a la fi, la polèmica i les errades arbitrals estan a l’ADN dels futbolistes, àrbitres, aficionats i clubs. És part de la idiosincràsia del futbol, del ritual, quasi religiós, d’analitzar el post partit fil per randa en la cerca de qualsevol clivatge en l’actuació del jutge. És històric, inherent al homo futbolitis, que porta als seus gens la polèmica arbitral. Però alhora, també forma part del marxandatge d’aquest esport. Es parla més, els clubs són més famosos, la premsa és més rellevant (socialment i econòmica) i es produeixen més diners en publicitat per a pagar a tots els actors que conformen esta obra (inclosos els àrbitres).
Per això, tota polèmica arbitral que es produeix, no siguem falsos, entra dins de la lògica del futbol. És el que s’espera setmana darrere setmana. Això si, durant els darrers anys aquesta polèmica s’ha vist augmentada pel domini futbolístic del Barça i el deteriorament, en forma d’èxits, per part del Real Madrid. El discurs abocat des de Concha Espina, especialment des de l’arribada de José Mourinho, ha estat victimista, pobre i paupèrrim respecte a l’arbitratge que reben. S’ha situat en una posició d’equip menut que té com a únic argument de la seua incapacitat per derrotar a l’etern rival, l’arbitratge. Això ha vingut acompanyat per una sensació generalitzada dins de la societat que entén que, alhora, el Barça és un club model en este àmbit, mai parlen dels arbitres. Però enguany, curiosament, quan l’equip de Guardiola, es distancia cap avall en la classificació del Madrid, apareixen les primeres veus crítiques en este camp per part de gent com Messi, Iniesta o Xavi.
Al remat, resulta curiós que Barça i Madrid es queixen dels arbitratges, quan històricament han estat els equips més beneficiats en este camp. Perquè, al cap i a la fi, l’arbitratge és com la trompa: per molt bo que sigues de vegades no la fas rodar. I perquè, finalment, a l’arbitratge tan sols te’n recordes de Santa Bàrbara quan trona.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.