Des de la nit dels temps, quan el poder se sent amenaçat, la reacció més immediata és buscar un culpable. O, més ben dit, quan les minories instal·lades en el poder corren el risc de perdre els seus privilegis, necessiten assenyalar un enemic capaç de generar l’esperança d’una victòria entre els súbdits descontents.
La història ens ensenya que tots els desastres que han trasbalsat la humanitat tenen un culpable. Els jueus s’emporten la palma, per descomptat; però els heretges humanistes o els moriscos valencians també ocupen un lloc d’honor en la llista de víctimes propiciatòries. Franco i els seus sequaços culpaven els maçons i els comunistes dels mals que corcaven els fonaments de la pàtria. Sense eixir de casa, durant la Batalla de València, quan el difunt Manuel Fraga –molts anys per davant de nosaltres que vaja!– manava dels carrers, els culpables de totes les desgràcies dels valencians, per resumir, érem els catalanistes. I en el segle actual, els intents de culpar els musulmans de tots els mals que afecten el planeta estan ben fresquets, encara que la memòria popular és fràgil i, ara mateix, recorda més les “primaveres àrabs” que no els terroristes que s’amagaven en coves remotes.
Ara, quan el sistema nota que l’aigua li arriba al coll, els detectors de culpables assenyalen els funcionaris. No els acaparadors de capital, ni els gestors que han desbalafiat els diners de tots, ni els defraudadors que han minat els fonaments dels serveis públics
Ara, quan el sistema nota que l’aigua li arriba al coll, els detectors de culpables assenyalen els funcionaris. No els acaparadors de capital, ni els gestors que han desbalafiat els diners de tots, ni els defraudadors que han minat els fonaments dels serveis públics. Cal castigar els mestres, els metges, els investigadors, els apotecaris, els enterramorts, els guàrdies civils, els bombers, els auxiliars d’infermeria, els assistents socials, els bibliotecaris, els advocats d’ofici...
Justament els únics que, quan s’estilava viure “per damunt de les nostres possibilitats”, mai no hem cobrat ni un cèntim en negre i sempre hem pagat religiosament els nostres impostos. Els únics que, d’una manera més o menys conscient, ens encarreguem de perpetuar o defensar els valors que se suposa que caracteritzen les societats avançades i democràtiques: l’aplicació de la llei, la protecció dels més febles, la igualtat, el progrés, la seguretat, la salut o l’educació.
És natural, per tant, que salvant les distàncies que calga salvar, els acusats recordem el sermó famós que va pronunciar el pare Martin Niemöller la Setmana Santa de l’any 1946. Aquell que diu que quan els nazis anaren a pels comunistes, els socialdemòcrates, els sindicalistes i els jueus, ell no va protestar perquè no era res de tot allò, però que, quan anaren a per ell, ja no hi havia ningú que poguera protestar.
Els culpables que el poder assenyala ara no tenim tanta cohesió identitària com els jueus –ni tants diners com els jueus rics–, ni disposem dels recursos naturals que controlen els àrabs acusats de terroristes. Només tenim una arma que no ens podran llevar mai: la nostra dignitat, la nostra responsabilitat, la nostra convicció que nosaltres sí que som útils a la societat perquè ensenyem, protegim, sanem o soterrem la gent que ho necessita. I, en tant que servidors públics, som els únics que podem comunicar personalment als súbdits indignats, que també ens acusen, que darrere de nosaltres aniran ells i que una protesta, ara, ens evitarà més d’un lament en el futur.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
