Era desembre, el viatge llarg i, cansat de conduir, vaig buscar algun bar on espavilar-me. Parí en un poble menut de l’interior, amb les cases ocultes per una d’eixes boires persistents fins a la vesprada que han omplit d’humitat, fred i silenci uns carrers per on no passa ningú. En aquell rectangle desert amb el terra ple de clapes de gel, sols els llums fatigats d’aquell bar resultaven vagament hospitalaris.
En vaig obrir la porta i una calor reconcentrada d’estufa de llenya a mig cremar em va colpejar la cara. La concurrència, dues taules ocupades per gent que mataven les hores davant d’unes tasses buides amb marques resseques de café, i al fons una colla de joves al voltant d’una d’eixes màquines en què, per un euro, pots atrapar un peluix, un rellotge fals o una bossa de monedes amb una petita grua oscil·lant, els quals, de seguida, fugiren a espolsar-se en un altre lloc l'avorriment.
Tot tenia, com el greix que regalimava dels pernils penjats del sostre, una tristesa viscosa destinada a fer-te oblidar la realitat real, la realitat vertadera de la que venies, i atrapar-te entre els espectres d’aquell malson, sòrdid en la seua normalitat anacrònica
Una de les taules era ocupada per un home madur de cabellera blanca i espessa que fumava ostentosament un havà malgrat la prohibició de la llei; al seu costat, abric de pedaços de colors sobre falda grisa i a sota d’aquesta uns pantalons de pijama, s’asseia una criatura ni vella ni jove, ni home ni dona, que repetia, com un boig o un autista, una salmòdia indesxifrable i lenta que l’home (qui sap si el seu pare) ni escoltava. Ben a prop, un ancià tocava un acordió negre, dels antics; la seua dona l’acompanyava amb riures i picades de mans sense alegria ni ritme.
En acabant acudiren més gent a passar la vesprada de diumenge en l’únic bar d’aquell poblet de mala mort: una dona pansida amb roba de madame de club de carretera agafada del braç del marit –un borratxo fatxenda i malcarat, que ensenyava a tothom el clauer amb la bandera d’Espanya–, un novençà que feia bromes obscenes a la seua esposa jove davant de la parròquia, i un fadrí solitari que repassava el periòdic de dalt a baix amb cara seriosa, com si línia a línia se li enfonsava en l’ànima un pes més cada vegada més fosc.
Em vaig beure el café i deixí les monedes sobre una escaparata plena de navalles empalmades, vídeos porno de títols estrambòtics i discos de cantants d’una altra època. Es feia tard; a la ràdio, els partits de futbol acabaven a poc a poc, i alguns clients en comentaven els resultats, resignats a una fatalitat incomprensible. Tot tenia, com el greix que regalimava dels pernils penjats del sostre, una tristesa viscosa destinada a fer-te oblidar la realitat real, la realitat vertadera de la qual venies, i atrapar-te entre els espectres d’aquell malson, sòrdid en la seua normalitat anacrònica.
Tanquí la porta amb cura de no remoure l'aigua estancada. A través del cristall, vaig veure que el fumador bonegava la criatura amb abric i pijama, i el borratxo amb aire de feixista escopia contra vés a saber què. Tal volta espantat, l’ancià guardà l’acordió en la funda a pesar dels precs de les dones, mentre la novençana començava a plorar en un racó i el lector solitari tornava a encetar la lectura del periòdic per la primera pàgina.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
