L’estiu passat, vaig visitar Rússia. Al mercat d’Izmailovo, cap a la perifèria de Moscou, vaig trobar un cartell amb una estrela roja i una llegenda en caràcters ciríl·lics. Fent una traducció matussera, deia alguna cosa així com “en xoc”, una frase de moda entre la modernitat russa que significa “estar al·lucinat”. El cartell jugava amb l’estrela –antic símbol socialista i, alhora, referència irònica a l’star system del nou capitalisme rus- i amb una expressió que es pot aplicar a una societat en xoc d’ençà l’enfonsament de la Unió Soviètica.
El joc de paraules em va agradar perquè resulta evident que eixe “xoc”, l’estat de postració física i sobretot mental després d’un procés traumàtic, no només afecta la societat russa, sinó que s’estén per tot el planeta. De fet, la periodista canadenca Naomi Klein ja va fer un assaig lúcid, documentat i imprescindible que, precisament, es titula La doctrina del xoc.
Com en No logo, les denúncies del qual són també ben actuals, Klein posa el dit en la nafra i, fins i tot, hi endinsa el braç sencer. A grans trets, explica com les potències mundials i, sobretot, els grans lobbies econòmics que hi ha darrere, empren els xocs que sotraguen les poblacions per a impulsar polítiques antidemocràtiques en favor dels seus interessos que, en altres condicions, serien refusades.
La crisi econòmica ja és l’excusa tant per a començar a introduir-nos la idea que el futur és el model xinés, dictadura ultracapitalista i ultraliberal malgrat la façana de martell i corbella, com per a minar els drets socials conquerits en anys de lluita i sang vessada
Parlem de xocs naturals, com el tsunami o el Katrina, però també artificials, com les guerres d’Iraq o Afganistan. Fins fa quatre dies, el terrorisme islàmic, Al Qaeda o les armes de destrucció massiva eren el leitmotiv per a justificar qualsevol decisió per autoritària o salvatge que fóra. Totalitarisme per a salvar la democràcia. Neollengua i doblepensar, al cap i a la fi. Així, mentre ens engolíem vergonyes com Guantánamo o les matances de civils, altres prenien posicions en llocs claus del gas i del petroli, les fonts d’energia que mouen el planeta al mateix temps que el destrueixen amb la parsimònia, la discreció i l’eficàcia d’un virus.
D’això, ara, ja no se’n parla tant. Tal volta perquè, des de 2008, la crisi econòmica ha esdevingut l’as en la mànega de la doctrina del xoc, molt més eficaç fins i tot que l’amenaça eterna d’un enemic exterior. Amb la desfeta econòmica global, el xoc ja no s’aplica en llocs perifèrics del planeta, com quan l’Escola de Chicago experimentava amb les vides dels polonesos, el xilens o els indonesis, sinó en l'àmbit planetari.
La crisi econòmica ja és l’excusa tant per a començar a introduir-nos la idea que el futur és el model xinés, dictadura ultracapitalista i ultraliberal malgrat la façana de martell i corbella, com per a minar els drets socials conquerits en anys de lluita i sang vessada. O per a imposar una reforma laboral pseudoesclavista a l’estat espanyol i fer que la policia colpege adolescents que tenen la gosadia de rebel·lar-se. El xoc, definitivament, s’ha estés a tort i a dret, amb la tècnica d’inocular-nos la por en vena i amb la complicitat política, empresarial i mediàtica. I el gruix dels “ciutadans”, que havia canviat fa anys aquest paper pel de “consumidors passius”, s’ha quedat glaçat. En xoc.
Des de la nostra individualitat, estimulada pel consumisme fins a ser una mena d’autisme social egocèntric, ignorem quina resposta hi hem de donar i ens frustrem pensant que no podem fer-hi res. Arriba, tal volta, l’hora d’aplicar els vells patrons: despertar del xoc i recordar que nosaltres en som més, molts més. Entendre que ells, eixos a qui encara costa posar nom i rostre més enllà dels polítics-titelles o d’eufemismes com “els mercats”, no estan al nostre costat, sinó tot justament enfront, amenaçants, amb l’arsenal a punt. Prendre’n consciència de l’existència d’aquest enfrontament soterrat –d’aquesta lluita entre grups socials amb interessos contraris- i saber en quina banda estem és un primer pas vital. Després, ja veurem què passa…
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
