Enemics als carrers, gales, premis de cine i polititzacions
MÓNICA BAIXAULI
22 febrer 2012
Vota
| Resultat
2 vots.
Hui, quan Valencia és un TT mundial, toca parlar dels Goya. Els carrers de la ciutat estan plens de gent que crida indignada. Es parla de #primaveravalenciana i #yotambiensoyelenemigo. Hem vist imatges i hem sentit que adolescents d’institut són comparats amb etarres i han rebut palos per part de la policia nacional. No crec que ni els seus pares recorden el que era córrer davant els grisos, però si és així, la brutalitat policial està trencant barreres intergeneracionals. A València, el cap de la policia definia als estudiants que estan encapçalant concentracions reivindicatives, com “el enemigo”. La Delegada de Govern té clar que no va a permetre que es forme un altre 15M i vol acabar amb el moviment abans que comence. I mentrestant, continuen les manifestacions espontànies a peu de centre educatiu i davant la seu del PP i la Delegació de Govern. Moments emocionants.
A la cerimònia que celebrava el cinema espanyol el passat diumenge no va haver cap discurs reivindicatiu llevat d’algunes excepcions. I això que és un clàssic que els nostres actors i actrius mostren obertament les seues postures polítiques. Eva Hache va tindre una frase enginyosa al principi quan es va adreçar als que dirigeixen el cotarro en el nostre país, Merkel i Sarkozy. Per la seua part, Isabel Coixet va dir la seua sobre el jutge Garzón, que li venia al pel al replegar el premi al millor Documental per Escuchando al juez Garzón, justament una entrevista que ella va dirigir i que va realitzar Manuel Rivas a esta controvertida figura d’actualitat. De fet, açò és la única cosa que ha causat polèmica. El director Manuel Hidalgo, que competia també en esta categoria amb 30 años de oscuridad, ha fet pública la seua oberta crítica contra Isabel Coixet: "Se trata de una sencilla entrevista de hora y media hecha para televisión frente a tres trabajos cinematográficos". Així que este periodista i escriptor no donava crèdit que esta peça s’alçara amb el premi. “Te queda la sensación agridulce de que haya ganado la política”, ha dit.
A la cerimònia que celebrava el cinema espanyol el passat diumenge no va haver cap discurs reivindicatiu llevat d’algunes excepcions. I això que és un clàssic que els nostres actors i actrius mostren obertament les seues postures polítiques
Però tornem als premiats. Va ser una gala entretinguda, lleugera i amb ritme. Eva Hache va cantar al principi, amb l’ajuda de gent com Belén Rueda o Victoria Abril. De fet, va fer que fins Almodóvar s’arrancara amb una frase cantada. I això que no va ser la seua nit. El de la Manxa va veure perdut el combat davant Enrique Urbizu, un altre clàssic del cinema patri, però més de gènere. El seu No habrá paz para los malvados va arrasar en les categories més importants. Totalment merescut. Tot i que jo sóc més del rotllo La piel que habito. Altra cosa és que no havera guanyat Elena Anaya, que ja seria una injustícia sencera. I amb Anaya, altra grata sorpresa va ser la de Lluís Homar per la seua caracterització d’un genial robot en Eva. Una pena que la xiqueta protagonista d’este film de ciència ficció no fora reconeguda (ni tan sols nominada), però estava cantant que María León seria l’elegida per a la candidatura de revelació. Tant com que The Artist anava a guanyar com millor pel·lícula europea i així va ser. La veritat és que va estar tot prou repartit. I va haver inclús alguna que altra sorpresa, com els dos espontanis, un (El Muletilla) que pujà a l’escenari i li furtà el micròfon a la Coixet (disfressada de què?) per reivindicar que se fera un western a Extremadura. L’altre va passar corrent d’una banda a altra, seguit pels de seguritat. Un dels Anonymous, amb careta de Guy Fawkes i tot, que va aconseguir colar-se per tractar de cridar l’atenció sobre la llei Sinde i estes coses de la pirateria. Però va passar quasi desapercebut, el pobre.
I així són les coses. Premis de cine, revolucions als carrers de la nostra ciutat i el Twitter tira fum. No se’l perden. Algunes opinions que es poden llegir ara mateix: “Gallardón en RNE "los policías en Valencia han sido agredidos..." Sí por un enemigo "menor" armado de libros y futuro”, “Antidisturbios sin identificar son ya la norma. Incumplen la ley”, “No puedo ver vídeos de Valencia sin que me explote una rabia interna, una tristeza y una impotencia increíble” “En la #primaveravalenciana #YoTambienSoyElEnemigo y si tu eres estudiante, parado, funcionario, jubilado, también eres el enemigo, ya sabes”. I molts altres. Que la cosa no pare.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.