“En este relato, en el que yo creo que hay también momentos y motivos de belleza narrativa (también yo soy profundamente, irreversiblemente, siciliano), me socorrerá la pasión y la experiencia directa del cronista que durante años ha vivido como testigo dentro del fenómeno: cientos de vicisitudes humanas, cientos de delitos, miles de seres humanos y protagonistas, una infinidad de lugares terribles y fascinantes” Giuseppe Fava, Mafia, historias a la sombra del poder (Txalaparta)
És un camp de batalla descarnat, gloriosament violent i terrorífic. Es barallen a navalla, els trages tacats de per vida i els budells a la vista. El cadàver sua litres de sang i els seus deixebles no cessen de tallar-lo i retallar-lo en trossets amb una esgarrifosa precisió geomètrica. Un antic camarada -el gran estrateg!, el visionari!, el més modern!- s’ha encabotat tant en apunyalar-lo que el color original del seu trage de tela romana i disseny milanés ja ni es reconeix. És com si algú s’haguera proposat violar totes i cadascuna de les normes de la Convenció de Ginebra en una delirant distopia medievalista. Això sí: quina solemnitat!
És una matança. La vendetta... Però el cadàver no acaba de morir. Paralitzat, incapaç de morir-se, prega i mira amb ulls vidriosos, de narcòtic, els seus antics ministres que ara es dediquen a violar salvatgement la ministra monja -a ella: la sicària que era com una filla!- i el numerari superdinerari, que plora perquè ja no li quadren els números. “¡Dos más dos! ¡Dos más dos! ¡La lira italiana!”. La vídua del cadàver fa hores que ha perdut el cap i crida en un racó de la sala obscenitats infames (i inenarrables) mentre colpeja la paret fins ferir-se el puny. “¿Me oye, Escrivá? ¿Me oye? ¡Soy la más puta entre las putas! ¿Está contento ahora, Padre?”.
Nota: qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. La política valenciana és molt més inquietant
“Grita lo que quieras, nadie te escuchará”, li escupeix a la cara l’antic comissionista, paradigma de bon vivant, el més estimat i cuidat dels seus deixebles. Una identificació perfecta els unia en la devoció pel luxe, per l’exuberància de l’or. Ara el cadàver s’adona que rere tots aquells deliris, només hi havia una escandalosa acumulació originària de crim i perversió.
El pintor (el seu pintor!) intenta que el quadre quede com més realista millor, somriu i dóna instruccions als assassins com si estiguera embriagat per la dantesca escena. El narrador pren notes, pregunta als psicòpates, els elogia. Ell!, un narrador sense pena ni glòria, de la talla d’un compositor de narcocorridos, mediocre de solemnitat i amb seriosos problemes mentals, que dinava literalment de la mà del cadàver quan el cadàver encara podia imposar les seus perversions criptocatòliques.
L’exestràteg i el seu nan ja no són vegetarians i s’estan menjant el cadàver des dels peus. El poder animalitza. Però no estan fent més que seguir la tradició mafiosa de presa del poder. És allò lògic. La jerarquia i tot això: elits, violència i poder. Mentre, el narrador observa rere les seues ulleres marca Fascio l’avanç insaciable i pantagruèlic del nan cap als testicles i el tors del cadàver. Millor afrontar-ho amb un somriure, li diu l’estrateg al seu nan que estava molt seriòs. I tots, també els enemics de l’estrateg i el seu nan, riuen satisfets, còmodes amb la panxa plena.
Estirat a terra, el cadàver ha estat engolit en un 70%. S’ha transformat pràcticament en un cos dotat únicament de cap i braços (a excepció de la mà esquerra que ingressa al sistema digestiu del nan). Conserva, això sí, la mirada viva, vidriosa i narcòtica, com si la seua ànima no l’haguera abandonat encara i poguera observar els caníbals que l’estan menjant. I pensa: “Lo han intentado por todas partes, por todos los medios, y no han conseguido encontrar nada”.
(Nota: qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. La política valenciana és molt més inquietant)
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
