“No hi ha possibilitat de perdre. En som tres els que votarem a favor de Paco passe el que passe. No et preocupes absolutament de res, m’he fet l’amo del galliner. Tot eixirà bé”. Penge. Demà comença el gran dia. Només caldrà convéncer a dos dels sis membres del jurat que semblen entestar-se a culpabilitzar el nostre president, l’home que s’ha vist obligat a dimitir en un gest de valentia que l’honora encara més. Un home íntegre, d’una peça. Un heroi. Un màrtir. Cal tornar-li tot el que ha donat als valencians. Una vida de servei i sacrifici. Però la tasca no és fàcil. Dos dels jóvens són un cas impossible. Rojos. Votaran als sociolistos. O, pitjor, a Compromís! L’altre home més major sembla que ho té clar. Que si les gravacions no sé què, que si les gravacions no sé quants. Es pensa un justicier. Cretí! Les dos dones que no han dit quasi res... Pensava que estarien del nostre costat. He parlat amb elles en privat. “Com ho veieu? Inconcloent, no? Està clar que no hi ha proves”. Però dubten massa. Unes altres que tal. Caldrà posar les cartes cara amunt. En la primera reunió ho deixem ben clar: “és innocent”, “jo també ho crec”, “i jo”. I no anem a canviar. Mai podrà eixir culpable. Potser ara no ho veuen clar, però demà segur que cedeixen. No hi ha una altra opció. I així és amb una de les dones. Diu que potser sí, que les proves no són concloents. “Clar, dona. I no has sentit als tècnics de la Conselleria? Ni Camps ni Costa decidien sobre les contractacions!”. Vinga va, ja ho tenim quasi. Ja en som quatre que l’absolem. L’altra dona no acaba d’arrancar. I l’altre xic? Se li nota que passa de política. Segur que odia els polítics i és d’eixos que diu que tots són iguals. Per favor! No sap diferenciar un home honrat dels morts de fam que es claven en política per a furtar. Però l’hem de convéncer. Insistim en què nosaltres tres no canviarem. I en la confusió. Hi ha declaracions a favor del president. D’Isabel Jordán. I del xofer. Els informes pericials van d’ací a allà. I el sastre es contradiu. No faces cas d’una altra cosa. Però els rojos continuen erigint-se en justiciers. Que clama al cel, que les proves són evidents, que eren amics íntims, que no ens deixem dur per les passions polítiques... Però quines passions? Açò és JUSTÍCIA, amb majúscules. I el passota que continua fent-los cas. Però quins interessos amagats tindrà? Açò és increïble. Però de demà no passa. No tenen eixida. “No vos preocupeu. Açò està fet. Garantit 100%”. Li deixe una nota a R. en la recepció de l’hotel per a què informe al president. Que no patisca. S’ho mereix tot. Una nova jornada. Saludem el passota. Li diem que està en les seues mans acabar amb tot açò. Ningú no sabrà res. No l’entrevistaran, no l’emprenyaran, no haurà de retre comptes a ningú. Si deixa d’entestar-s’hi, ens lliurarem d’açò. S’esgota el temps i no hi ha una altra solució. No voldreu que es repetisca el juí, no? Hi ha moltes contradiccions i, davant el dubte, ja vau sentir el jutge. Hem d’estar a favor dels acusats. Tornem a repassar l’objecte del veredicte. I sembla que el passota cedeix. Per fi! Està votant amb nosaltres en tots els apartats. Punt per punt. Al·leluia, ja en som cinc! Ara, a redactar l’acta de votació i a informar al jutge. De camí al Tribunal li ho dic a R., que ronda per allà: “Hem guanyat!”. Omplim la sala. Mira-la, pobra Isabel, com l’han feta patir eixos malparits. Però ja ho saben tots. L’alegria es respira en l’ambient. Un goig. Comença la lectura del veredicte. Paco em mira. No pot dissimular el somriure. “No culpables”. Em diu “gràcies” amb els llavis. El cor se m’ompli d’emoció i felicitat. De res, president, de res! S’ha fet justícia.