Acaba de presentar-se, en la 42 edició de la Fira del Llibre de València, l’estudi La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, del crític, erudit i agitador cultural Josep Vicent Frechina, on el de Massalfassar, a través de prop de sis-centes pàgines, aporta dades, analitza i reflexiona sobre l’evolució del panorama musical valencià. Frechina creu que el seu llibre és producte d’un canvi cultural que s’està produint al País Valencià, d’on emergix, només de moment, una efervescència creativa. Amb Frechina compartisc la percepció que mai no s’havia donat una situació com l’actual, amb un cens d’intèrprets tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i varietat. Però des que Raimon un dia va agafar la guitarra i va compondre Al vent els nostres músics han fet un llarg i tortuós camí, han passat per una dictadura que els prohibia concerts i els censurava les cançons, han passat per un esclat democràtic on tot pareixia possible, fou un temps on la nostra música es programava habitualment en la ràdio, on en cada poble es feien concerts de música en valencià, però l’esclat democràtic donà de colp i volta pas al desencant i algun guerrer inefable de la política (el de la frase: “quien se mueva no sale en la foto”) passà l’ordre als seus que calia deixar de promocionar i contractar els nostres músics, obrint-se així un període en el qual els suposats progressistes d’aquest país es canviaren la jaqueta, es tragueren la careta i des dels despatxos oficials deixaren de contractar els nostres músics. I ara, quan l’administració pública està en mans dels botxins que volen arraconar i fer desaparéixer la nostra cultura en nom de potenciar lo que nos une, noves generacions de músics amb una formació musical i lingüística sòlida oferixen a un mercat aparentment raquític un ampli i variat ventall d’estils musicals, amb treballs discogràfics a cada pas de més qualitat i més interessants. Per posar un exemple els diré que en el meu poble, sóc de Puçol, tenim diversos grups, dos dels quals acaben de traure el seu segon cedé, Kave Kanem, A viure, amb un so influenciat pel rock anglosaxó dels setanta, i Infussió, una banda de folk-rock, i la veritat és que sonen realment bé i són capaços de mobilitzar en les seues actuacions un bon grapat de joves; de fet el dia 15 d’abril Infussió presenta el seu Rocanfolc i ho farà en una festa on han implicat grups de danses, de tabal i dolçaina i altres bandes de pop-rock. I ja que em pose a parlar de la gent del meu poble, afegir que per al dia 6 de maig el col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, està preparant un acte d’homenatge al cantautor Paco Muñoz en el qual s’espera que d’una manera o altra participen un bon nombre dels protagonistes del llibre de Josep Vicent Frechina.

A mi la veritat és que aquesta vitalitat em fa una mica de por, ja que, com diu l’apreciat poeta Manuel Rodríguez-Castelló, potser que aquest bon moment pel qual passen la nostra literatura i la nostra música siga el darrer cant de cigne d’una llengua que se’ns mor.

Però, mentrestant, dansem, dansem i gaudim amics al ritme que ens marquen els nostres músics.