La presidenta de la Comunidad de Madrid, la molt gentil Esperanza Aguirre, ha dit que “la corrupció és consubstancial a les institucions”. Potser sí, i no hauríem d’escandalitzar-nos si ho entenem com les lleus irregularitats que sovint cal fer en l’àmbit administratiu públic per defugir la rigidesa reglamentària i engreixar els tràmits burocràtics. Tanmateix, tampoc no convé ser massa lax i tolerant en estes qüestions tractant-se d’un país i una societat, com la nostra, tan deficitària de civisme i propensa a la picaresca i fins i tot al robatori descarat. Com tothom sap, en estos aspectes som col·lectivament més bananers que escandinaus i estem segurs que el lector pot il·lustrar el que déiem evocant no poques de les corrupteles que sovint practica el poder polític.
El poder i les institucions que el projecten no són entitats etèries, ja que estan encarnades en individus que les representen a tots els efectes, tant bons com dolents
Ara bé, el poder i les institucions que el projecten no són entitats etèries, ja que estan encarnades en individus que les representen a tots els efectes, tant bons com dolents. Així ho ha entés el jutge Antonio Pedreira, del TSJ de Madrid, que ha demanat a la Generalitat que identifique els responsables dels 17 departaments del Govern autonòmic que entre 2004 i 2009 varen contractar amb la trama Gürtel, eixe grapat d'empreses afavorides pel PP que es van endur sense competència ni transparència uns quants milions d’euros de l’erari públic, és a dir, del nostre. O siga, que la presumpta –diguem-ho com a simple cautela tòpica- corrupció, no és de les institucions, sinó de les persones que n’eren al capdavant amb capacitat de decisió, ja foren consellers, caps d’organismes o de societats públiques.
És evident que la presidenta Aguirre, com altres notables del PP, ha tractat de justificar el merder que embruta molts dels seus companys de partit els quals, malgrat el seu relleu institucional, han sigut o seran empaperats per la justícia (que mai no hi decaiga l’optimisme) com és el cas del nostre president, Francisco Camps, i amb ell tota eixa colla de subalterns que han fet de la corrupció una eina de govern i sovint de profit personal. Fer-los fora de la vida pública és la millor teràpia per defensar la dignitat de les institucions i restaurar en alguna mida el crèdit de la política, tan pervertida per esta colla de fatxes que patim.
Com si es tractara d'una història cíclica que es repetira cada huit anys, Alberto Fabra va consolidar el seu poder en el XIII Congrés Regional del PP valencià exterminant de l'aparell del partit qualsevol presència de figures afins al seu predecessor o que no li rendisquen homenatge. Camps, a diferència de Zaplana, no va assistir a la seua liquidació, i tampoc cap figura del PP estatal.
Una denúncia d’EUPV en Les Corts va fer saltar a la llum pública les enquestes que el Consell de Presidència fa al seu web. Un instrument que quasi ningú coneixia, però que en les darreres dues setmanes han desfermat una autèntica lluita simbòlica entre partidaris i detractors del govern valencià.
L'equip valencià ha tingut en els últims anys tots els vímets per a fer coses importants en l'ACB, però arriba el play-off i sembla que les cames tremolen. A Sant Sebastià, i després d'anar dominant tot el partit, va tornar a aparéixer el fantasma de les eliminatòries, eixes que l'equip només a superat una vegada de 15.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
