El sabó destenyix el roig. És el que li va passar ahir a l’alcaldessa, que en va rebre a dojo durant un d’eixos saraos de la València gürteliana. Tot va transcórrer al luxós hotel The Westin, on Las Provinicias l’havia convidada a pronunciar una conferència sobre València. Sense títol ni períodes. València a seques i sense gel. Perquè ciutat no hi ha més que una i, com en el conte d’Augusto Monterroso, quan València va despertar, l’alcaldessa encara estava allí.
El paper de mantenidor li tocà al president del diari degà, Guillermo Zarranz, qui demostrà tindre en la llengua un bon dipòsit d’obsequiosa tinta. “Doña Rita és un exemple per als nostres majors, que visqueren en una ciutat estreta i provinciana” i “és l’alcaldessa que ens donarà fermesa per a les nostres conviccions”, tot un “referent moral, polític, sociològic i de gestió”, encara que molts entengueren “digestió” i giraren els ulls cap a Francisco Camps, que tenia en la boca un d’eixos somriures que semblen programats a control remot.
No fou poesia el que ens recità Doña Rita, sinó un discurs previsible i etern, el de les sorolloses grandiloqüències. “El mundo ha girado la vista hacia nosotros”, explicà, sense concretar-ne les diòptries
Diuen que l’alcaldessa ja fa temps que s’ha berenat al Molt Honorable i que només mana ella, malgrat la insistència a dir que no té aspiracions més enllà de l’ajuntament. ¿Per què ser presidenta podent ser alcaldessa de la Generalitat? La mateixa Barberà ho deixà ben clar: “Querido Paco, representamos la unión indisoluble entre ambos equipos. Un caso único en España”. Aplaudiments i novament el dit sobre l’interruptor per a què Camps estire els llavis i acluque els ulls.
Siga com siga, el d’ahir no era l’ambient de les grans gestes gastronòmiques. Malgrat això, el menú mantenia la crueltat dialèctica en el primer plat, “trinxat de bacon”, i es desfeia als postres en una “passió blanca”, debilitat –diuen- d’alguns membres del Consell. Per les taules hi havia aus de tot pelatge. Els Cotino, els Rambla, els Virosque…, “Los Dámasos, los Gerardos…” d’un Pablo Neruda ressucitat per a ser gacetillero de la crònica política valenciana. En tot cas, no fou poesia el que ens recità Doña Rita, sinó un discurs previsible i etern, el de les sorolloses grandiloqüències. “El mundo ha girado la vista hacia nosotros”, explicà, sense concretar-ne les diòptries. Però el guió, ja ho saben, demanava sabó. I foren tantes pompes com aplaudiments que brusa i falda descendiren al rosa. Com la vida de Piaf. Amor i llarga tendresa. Apologia del detergent.
fan 2 de tarín - 10-06-10 - 23:39h. sóc incondicional, crec que ja ho hauré dit alguna vegada.Imprescindible
david gimeno - 10-06-10 - 18:46h. xe, quina manera tan clarivident de dir veritats..i alhora tan poetica...ets un periodista de aupa....et puc assegurar que llegint l'article em posava a la teua pell, era com ser alla mateix
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.
Imprimir página
Enviar noticia
3
2 comentaris
