Aquell personatge peculiar que s’exhibia a bord d'un cotxe de carreres feia algunes mangarrufes, d’acord, però alhora els oferia unes prestacions que cap altre competidor era capaç d’igualar

Els ingressos de Megaupload (perquè era un negoci, no una ONG) entraven a cabassades per la via de la publicitat i per l’accés de pagament premium. D’aquesta manera, els clients es convertien, sense adonar-se’n, en treballadors de la companyia a la qual estaven subscrits (pagar per treballar... van ser visionaris, veritat?). Ells s’encarregaven, a títol particular, de pujar-hi el que la gent busca: pel·lícules, llibres o sèries de televisió d’estrena, mentre que els capitostos de Megaupload feien com que se’n desentenien dels continguts que hostatjaven (tot i que eren la clau del seus beneficis). Hi havia incentius econòmics per a aquells que promovien enllaços a material “atractiu”. Per abaratir costos per a l’empresa, el propietari legítim dels drets d’autor d’aquelles obres (el productor, l’editor, el canal de televisió que va invertir per fer possible el projecte en origen) no percebia ni un cèntim; en canvi, el multimilionari que dirigia Megaupload es forrava. No sé com hauran encaixat els clients-treballadors la imatge que potser desconeixien del propietari de l’imperi Megaupload, Kim Dotcom, un tipus condemnat en el passat per delictes diversos que no era precisament un “racanillo”, sinó una perla fina que ens hauria fer reflexionar sobre qui mou els fils d’aquestes megaempreses tecnològiques que ens creen dependència.

Però també és cert que hi havia clients que confiaven de bona fe en aquell projecte, gent que sabia que aquell personatge peculiar que s’exhibia a bord d'un cotxe de carreres feia algunes mangarrufes, d’acord, però alhora els oferia unes prestacions que cap altre competidor era capaç d’igualar, un aparador on lluir els seus millors continguts, compartir-los i ésser admirats i desitjats en qualsevol part del planeta. I ara, en conéixer la vertadera cara d’aquell a qui veneraven, se senten confusos, molestos, fotuts i emprenyats. Tal i com li ocorre a un percentatge creixent del 53% d’incondicionals que donaren suport a una determinada opció política al País Valencià, que comproven astorats la magnitud de la desfeta que ens hipoteca l’esperança. No caldrà que enviem l’FBI per a rescabalar-nos d’aquesta estafa política massiva. Amb la nostra fermesa n’hi haurà prou per reconduir la situació per camins futurs menys tortuosos.