Encapçalats pel professor de geografia Josep Vicent Boira, un grup de notables valencians ha llançat recentment un manifest que demana, “des de la permeabilitat, la suma de voluntats, l’obertura, la humilitat, la il·lusió i la generositat”, una reacció social per tal d’abordar “una segona transició”. L’objectiu seria arribar a una situació en què la societat civil fóra realment forta, servira de contrapés a la classe política i marcara, per davant dels governs, els objectius i els reptes del conjunt de la ciutadania valenciana. És a dir, que els organismes empresarials, professionals, sindicals, universitaris, educatius, comunicatius, culturals, veïnals o juvenils, actuaren amb criteris propis i no en funció d’interessos partidistes. Sembla difícil, no només per la situació viciada de la qual partim, sinó també perquè, al cap i la fi, els partits polítics representen ideologies i la major part de les associacions civils, en funció dels seus membres, també tenen afinitats ideològiques concretes.
El principal problema que ens afecta als valencians no és tant de societat civil com de manca de cohesió social i d’estima col·lectiva per allò nostre, uns buits que el valencianisme pot omplir
Siga com siga, el manifest ha sigut rebut amb tebior. Entre els ciutadans d’esquerres perquè, com apuntava Julià Álvaro, es considera que la majoria dels signants és còmplice de la situació actual: polítics, simpatitzants i col·laboradors necessaris del PPCV i el PSPV que callaven no només davant les barbaritats que ambdós partits han perpetrat durant les darreres dècades, sinó també davant la persecució sistemàtica que practicaven contra moviments cívics com els que ara reclamen. Entre les dretes, per la seua banda, sembla que el manifest no haja provocat cap reacció de moment, encara que l’augment del malestar amb els dirigents popularistes és palpable. I això es tradueix en el fet que, com volen els promotors del manifest, determinades associacions estiguen demanant un canvi de rumb no en funció dels interessos del partit que governa, sinó dels interessos de la societat valenciana. La Cambra de Contractistes, per exemple, acaba de requerir a la Generalitat una “inversió productiva eficaç en infraestructures públiques”, al temps que l’empresariat valencià exigirà en breu una revisió de l’actual model de finançament.
Però és previsible que, malgrat tot, el PPCV tracte de continuar hegemonitzant les peticions d’estos sectors socials. No debades, l’exvicepresident Vicent Rambla, que no va fer absolutament res al respecte durant els seus 12 anys de responsabilitat governativa, ans al contrari, publicava ahir un article requerint canvis en el sistema de finançament autonòmic. I ací arribem al moll de l’os de la qüestió en relació amb el manifest esmentat. Ho reclamen ara els popularistes i els empresaris per una qüestió de societat civil forta? No, evidentment no. Ho fan perquè no hi ha un altre remei. Perquè el govern del PPCV ha deixat arruïnada l’administració autonòmica i això n’ha sigut causa i alhora pot ser-ne pal·liatiu. Però, hi havia algú entre nosaltres que clamara des de fa temps per la injustícia del nostre finançament? Sí, evidentment sí. El valencianisme, tant el polític com el cívic, que ho porta dient des de fa més de 25 anys.
Perquè el principal problema que ens afecta als valencians no és tant de societat civil com de manca de cohesió social i d’estima col·lectiva per allò nostre, uns buits que el valencianisme pot omplir. Si els nostres governants hagueren sigut valencianistes, mai haurien actuat com ho han fet, de cara a la galeria, en benefici personal i en detriment del futur dels valencians. I si les nostres classes dirigents hagueren sigut valencianistes, mai haurien sigut còmplices d’eixes polítiques, ja que el valencianisme implica una reflexió profunda sobre el nostre futur per tal d’impulsar les potencialitats i garantir el benestar dels nostres ciutadans. Si ens manca alguna cosa és, fonamentalment, valencianisme. Per tant, un manifest públic demanant més valencianisme hauria sigut probablement més valent i profitós. Perquè si realment s’aspira a fer una “segona transició”, sembla evident que esta no arribarà de la mà dels mateixos actors polítics que ens han dut fins ací. I, en eixe sentit, a l’esquerra de l’espectre polític ja tenim partits valencianistes. Però, i a la dreta? Que n’hi ha algú?
Des de Roma - 14-02-12 - 00:11h. Un gran article, i una encertada pregunta final que molts esperem es responga afirmativament en els pròxims anys perquè qui se sent ciutadà valencià primer que d'esquerres o dretes el que més desitja és un sistema esquerra-dreta en clau valenciana, que cobrisca la transversalitat perquè el nostre país, els nostres interessos passen a ser subjecte i no adejectiu.
Informatiuenc - 13-02-12 - 17:52h. Com diria en Jordi Basté: EXCELS!!!
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.
Imprimir página
Enviar noticia
2
2 comentaris
