L’esquerra ha de ser conscient que ens juguem alguna cosa més que la resolució d’un conflicte local, ja que aquest no és més que la punta de l’iceberg de tot el que vindrà i la forma en que es resoldrà serà extrapolable a la resta de lluites actuals i futures

Després de moltes baralles, entre altres una vaga de fam de 15 dies, una part del finançament d’aquestes iniciatives socials va ser “arrancat” de les administracions local i autonòmica. Amb la nova i actual crisi i reestructuració del capital i les retallades en inversió pública, aquestes administracions han deixat d’abonar diners als projectes cooperatius, i en aquests moments els deuen a les entitats del Parc Alcosa més de 320.000 euros, impossibilitant així que la gent del barri puga continuar subsistint. En aquests moments porten 6 mesos sense cap ingrés econòmic i l’atur torna a afectar ja al 40% de la població. Més del 70% de la població del barri viu per sota del llindar de la pobresa.

Per tot açò es va crear la Plataforma SOS Parke, amb el doble objectiu d’exigir l’abonament del deute, de vehicular tot tipus d’iniciatives d’economia social, i donar continuïtat als projectes que ja venien funcionant. Les administracions local i autonòmica, amb majoria del Partit Popular, s’han negat fins ara a donar resposta a aquestes demandes. A més, l’Ajuntament d’Alfafar ha aprovat els pressupostos per al 2012 en un ple convocat amb urgència, sense cap publicitat, dificultant d’aquesta manera la participació ciutadana, sense un consens mínim i sense recollir les partides necessàries que exigia la ciutadania del barri. Les persones que van poder assistir al ple municipal van rebre com a resposta una càrrega de policia absolutament desproporcionada.

La gent de la Plataforma SOS Parke, conscient del menor resó mediàtic que tenen les protestes en el municipi, va decidir traslladar les seues reivindicacions a València, on porten acampats i acampades de manera permanent des de principis del mes de novembre i on van ocupar la Catedral en plenes festes nadalenques.

A més un parell de persones, Ariel, del Parc Alcosa, i José Maria, de la Plataforma Contra la Desocupació i la Precarietat, han fet una vaga de fam de 23 i 17 dies respectivament, fins que divendres passat foren traslladats d’urgència a l’hospital pel seu estat de salut. Aquests companys han estat acompanyats solidàriament per persones pertanyents a organitzacions socials, sindicals i polítiques que han fet vagues de fam rotatòries de 24 hores cadascuna.

El dissabte Toni Valero, del Parc Alcosa, iniciava el relleu amb una vaga de fam indefinida fins que la Generalitat i l’ajuntament d’Alfafar accedisca a negociar, i signà un document on demana que no se li done cap tipus d’assistència alimentaria ni hospitalària. L’inici de la vaga ha estat acompanyada per diputats i diputades del Parlament Valencià, tant d’Esquerra Unida com de Compromís, i de representants d’altres organitzacions com la Intersindical, la CGT, Ca Revolta, o l’Esquerra Independentista.

La negativa a trobar solucions per part de l’ajuntament d’Alfafar i de la Generalitat, a més d’un enquistament del problema, posa damunt la taula l’evidència que el PP, seguint la lògica neoliberal, ha fet una aposta decidida per a que els problemes socials es podrisquen, esgotant per cansament les persones i col·lectius que lluiten pels seus drets.

Per això l’esquerra ha de ser conscient que ens juguem alguna cosa més que la resolució d’un conflicte local, ja que aquest no és més que la punta de l’iceberg de tot el que vindrà i la forma en que es resoldrà serà extrapolable a la resta de lluites actuals i futures. Ací ja no parlem només del problema de la corrupció política, de càrrecs de l’administració o de aristòcrates i burgesos. Ací parlem ja del capitalisme pur i dur i de la lluita de classes en les seves diferent facetes i concrecions. I és ací on es visualitzarà la solidesa dels diversos discursos d’esquerres.

La lluita del Parc Alcosa fa paleses, també, les contradiccions fonamentals del sistema entre explotadors i persones explotades, entre opressors i oprimides, entre dominants i dominades. També marca el límit d’intervenció de persones i organitzacions. Així, hem vist com la sacrosanta església catòlica no tremolava en demanar la policia anti-avalots que intervingués per a desallotjar-nos de les seves dependències sense cap esperit pietós. O com la Universitat de València, una entitat pública que pretén ser propera a la ciutadania, és mostra de garrepa, permetent la presencia dels vaguistes a les seves instal·lacions, però consentint que les persones que fan aquesta vaga de fam estiguen en unes condicions penoses, en un passadís que no reuneix les mínimes condicions d’habitabilitat, i limitant l’accés de persones solidàries.

Per tot això fem una crida a la solidaritat. La lluita del Parc Alcosa ens afecta a totes i a tots.