Quan vaig fer el servici militar a Aranjuez, fa camí de trenta anys, vaig conéixer un xicot de la ciutat de Barcelona que no parlava català, ni l’entenia, i que més enllà de la seua barriada, producte de l’allau de l’emigració, no sabia res de la realitat catalana. El seu no era un cas únic, ni tan sols estrany, i encara que en l’actualitat les llengües i les cultures no castellanes de l’Estat Espanyol tenen presència a les escoles i els mitjans de comunicació, m’he trobat trenta anys després gent a les ciutats de València i Alacant que els passa com al meu excompany d’armes. També he conegut individus, dins de grups de dansa, de rondalla, de falles, de fogueres, que se suposa que estan interessats per la cultura popular valenciana, que ni parlen i a penes entenen la llengua del país, qüestions que m’obliguen a preguntar-me: es pot viure al bell mig d’una comunitat lingüística i cultural d’esquenes a ella? La resposta és molt senzilla i dolorosa: i tant que es pot, sobretot si la llengua de l’individu és la de l’Estat i l’altra, encara que oficial, és la minoritzada, la posada en dubte, aquella sobre la qual s’efectua una pressió negativa des de diversos àmbits i se l’obliga a estar-se en un racó en la família i el folklore.
El percentatge de valencians que desconeixen que hi ha música en valencià de qualitat i en tots els gèneres i estils és molt alt. El nivell de lectura en valencià no és ridícul, és preocupant, la qual cosa em fa preguntar: es pot ser parlant d’una llengua i ser culturalment usuari d’una altra? Per què?
Les darreres dècades xerraires de fira i míting que ens tenien ben retratats ens han fet creure que els valencians érem algú dins del desafinat concert de les nacionalitats i regions espanyoles, on el gran solista s’imposa a colps de timbal
Vivim en una societat que ens pareix d’allò més normal, i ho pensem perquè les coses, des que tenim ús de raó, sempre han estat així i ho hem acceptat sense despertar el nostre esperit crític, fa tanta mandra despertar-lo! Però és prou que ens vejam reflectits en la mirada de la resta del món per a comprovar que som una societat malalta i plena de traumes. Haver perdut tantes batalles i haver viscut tants segles sota la bota dels súbdits dels dogmes (perquè cap lector es queixe ací, entre parèntesis en diré uns quants, això sí, sense percentatges: religiosos, polítics, supremacistes racials, lingüístics i culturals) té eixes coses.
Les darreres dècades xerraires de fira i míting que ens tenien ben retratats ens han fet creure que els valencians érem algú dins del desafinat concert de les nacionalitats i regions espanyoles, on el gran solista s’imposa a colps de timbal, se’ns deia que hi havia un poder valencià, que havíem d’estar orgullosos de ser valencians, que València estava de moda. Corrien els diners pels carrers, els nostres pobles s’omplien de grues.
Passada la festa i amb la ressaca torturant-nos el pols, hem descobert que allò del poder valencià era un bluf, que s’han balafiat els diners però continuen parlant de nosaltres en els mitjans de comunicació, encara que ho fan per a posar-nos com a exemple dels pitjors camins que pot agafar una societat. I què queda d’aquell orgull de ser valencians? Va fer possible un increment de l’ús social de la llengua, un increment en l’excel·lència dels nostres productes culturals? Ens ha pujat l’autoestima i ha creat una societat més cohesionada? No res, tot era una pantalla alçada per a fer creure a una societat plena de complexos el que volien, i que ha servit per a deixar-nos les arques públiques buides. I això ara qui ho pagarà? I no em diguen que ho farà el capità moro d’Alcoi, que seria per a posar-se a plorar, perquè el mal que han fet no es paga sols amb diners.
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.
Imprimir página
Enviar noticia
2 comentaris
