Grècia ha ficat la por al cos de tota la Unió Europea. El seu president, Giorgios Papandreu va convocar un referèndum per ratificar l'acord al qual va arribar amb la Unió, i més concretament amb Sarkozy i Merkel. Tothom es va esvalotar, amb arguments tant discutibles com que estes coses no podien ser decidides pel poble. Un despostisme il·lustrat sense massa il·lustració.
Independentment de la capacitat de Papandreu i de la intenció dels seus actes, el rebuig frontal a escoltar la societat és, si més no sospitós. El premier grec ha emprat l’anunci del referèndum i el relleu en la cúpula militar com eines per a pressionar Europa. No crec que tinga massa interès en sentir que opina el seu poble sobre el salvatge pla d’ajustaments que els metges de la UE i el FMI han receptat per al pacient. Però la seua jugada digna del millor jugador de pòquer i independentment de com es qualifique, ha retractat els principals líders europeos, i fins i tot alguns secundaris, com els d’ací.
Desconec si hi ha una altra solució, i possiblement l'estil de vida de la societat grega tinga la seua part de responsabilitat. Però si el poble paga, que paguen també els responsables de la seua ruïna
L’argument de la complexitat de la mesura no és vàlid. Els polítics estan –haurien d’estar- per a explicar i traslladar als seus votants qualsevol decisió que prenguen. Qui governa té l'obligació d'explicar-ho, i si no ho saben fer significa que no estan fent la seua feina correctament. O potser que no té interès a fer-ho. Aprovar un paquet de mesures com les que ha d’aplicar Grècia és com pretendre que una persona amenaçada per un torturador es pague ell mateix els instruments que faran possible el seu turment. Evidentment, la víctima no ho acceptaria.
La por dels dirigents europeus està, doncs, justificada. La humiliació a què estan sotmetent el poble grec el farà retrocedir molts anys en el seu desenvolupament, i passar de la riquesa a la precarietat és una passa difícilment assumible. Desconec si hi ha una altra solució, i possiblement l'estil de vida de la societat grega tinga la seua part de responsabilitat. Però si el poble paga, que paguen també els responsables de la seua ruïna. Cal que els responsables de gestions negligents responen davant un tribunal. No és lògic que l'estat de benestar es desmantelle mentre ells estan gaudint de la seua jubilació o, fins i tot, continuen ocupant càrrecs públics. Una vegada més, l’exemple d’islàndia hauria de fer-se extensiu: l’afonament de l’economia d’un país ha de ser un acte punible.
Si no fem eixa passa, que no es queixen després de que la política està desprestigiada. Però no és culpa de la política: és dels polítics o, més concretament, d’alguns polítics. L’exercici de la cosa pública és imprescindible per al desenvolupament d’una societat moderna. Exigim, doncs, que els gestors que escollim democràticament responen als interessos dels seus votants, i no a d’altres aliens a ells. I si han d’explicar, que expliquen. Tan difícil és això? Segur que no.
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.