Dissabte 4 de desembre. 00:30 hores. Pedalege per Benimaclet. Al cantó dels carrers Masquefa i rector Zaragozá dos agents de la Policia Nacional m’ordenen aturar-me i baixar de la bici. El primer d’ells, amb barbeta d’estilista, va directe al gra: “¿Lleva usted drogas o algún objeto punzante?” “No, evidentment”, responc. De seguida torna a la càrrega: “¿Seguro? ¿Podría hablarnos en castellano?”. Una mica nerviós, balbucege un grapat de paraules més en valencià. L’altre policia se m’acosta, obri les cames i em llança un baf agre amb accent andalús: “No le ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”.
“No le ha dicho mi compañero que hable en castellano. ¡Pues hable en castellano!”
El to intimidatori té l’efecte esperat. Tinc por i canvie d’idioma. Els agents estan cada vegada més a prop i el carrer més solitari. El cotxe patrulla ocupa la vorera i escopix unes llums encegadores. Tot seguit, el de la barbeta em clava la mà dins la butxaca i em lleva la cartera. “No creo que sea muy legal quitarme la cartera sin permiso”, li dic. “Totalmente legal. He visto un bulto peligroso en su bolsillo y me he sentido amenazado”, assegura amb parsimònia. La mateixa que gasta per descórrer la cremallera i escodrinyar a dintre.
A continuació em posa contra la paret, amb els braços en alt, i em palpeja superficialment. Llavors m’arriba el seu perfum. És una olor forta a pulcritud, a vapor de planxa, a aftershave i a vida ben dispositada damunt els prestatges de les rutines i les coses ben fetes. Sent ois. Un ois inexplicable que també es por. I també vergonya. Vergonya per tindre por. Els pregunte si era necessari tot este desplegament. “Lo hacemos por su seguridad”, diu l’andalús, amb les cames cada volta més obertes. “Es que se parece usted a un camello que vamos buscando”, apunta l’altre des de la seua barbeta i pulcritud.
Brut de por i de vergonya els dic que m’he sentit humiliat i que no poden lesionar el meu dret -constitucional- a expressar-me en valencià. “Eso es ideología”, respon l’andalús. Seguidament els demane el número de placa: 108995 i 117104. “Puede usted denunciarnos si quiere”, assevera mentre els anota en una fulla de llibreta. Els conteste que sóc periodista i que hi ha maneres de denunciar sense haver d’anar als jutjats. Es miren i el de la barberta pronuncia amb veu d’epitafi: “A ver lo que escribes. Te vamos a leer”.
Piuvalent - 27-12-09 - 14:14h. Tens raó Corvalent. Mira que escriure en castellà. Aquests són uns fatxes, com els del Gara. Anem a passar-nos també per allí a dir-los l'espanyolistes que són per escriure en español.
Basset - 27-12-09 - 13:16h. Ale, pren-te la pastilleta i repensa-t'ho. La veritable humiliació és suportar ciutadans com tu. La teoria de "l'idioma comú" en estat pur. Tu ni te n'adones que això suposaria la mort del català al País Valencià. Si bé, això a tu, com a assimilat de llibre, te la bufa, no?
Corvalent - 27-12-09 - 13:12h. Per cert, Sergi: escrius en un diari on la meitat dels col·laboradors escriuen en el mateix idioma que els polis que t'humiliaren. Fes-vos-ho mirar.
Xelo - 26-12-09 - 19:47h. Per als qui estan convençuts, possiblement Oltra done més goig. Però per a la gent que dubta entre PSOE i altra esquerra, el discurs de Morera arriba més. I per oradors, els dos són magnífics. I té sentit que siga portaveu qui serà candidat a la Generalitat. És qüestió de lògica.
Ale - 26-12-09 - 13:20h. "no poden lesionar el meu dret -constitucional- a expressar-me en valencià." Vale, y ahora vas a Londres (por ejemplo) y también lo dices. Lo de expresarse cada uno en el idioma que quiera está muy bien, pero sin olvidar que el objetivo es entenderse, sobre todo cuando sí hay un idioma común a ambos interlocutores. También puede pensar un castellanohablante desconocedor del catalán o valenciano que al negarte a hablar en castellano es humillante para él.
El partit, ara batejat a com a sobiranista i progressista, anuncia que es presentarà a les Eleccions Catalanes "per a defendre els interessos valencians". De moment, asseguren tindre llistes completades per a tres de les quatre circumscripcions catalanes.
Mientras el grupo Unidad Editorial (Unedisa) disfruta gratis del IVAM, su diario El Mundo dedica una página entera a Consuelo Císcar en su edición nacional. Casualmente la firma la hija de la mano derecha de Pedro J. Ramírez, a su vez, becaria en el museo valenciano.
Els popularistes balears veten els seus militants amb problemes amb la Justíca per anar en les llistes. Pons dóna suport a la mesura però no l’exigirà al PP valencià.