El refrany d’avui barreja elements de la indumentària amb el comportament humà. Les bragues o calces com diuen a Catalunya a la peça íntima (no oblidem que aquesta peça té el seu inici en les calces masculines del segle XVII i que evolucionen en el segle XIX en diverses peces quan passen a formar part del vestuari femení. De primer es tallen en dos i formen mitges calces. D’ací aniran derivant segons els llocs en calces, calcetins, mitges, mitjons... en funció del substantiu o del determinant. Bé, aquesta peça té la funció de protegir la intimitat femenina –independentment que les modes li puguen donar d’altres funcions secundàries, però ben importants, com la de fer més atractiva la dona– així i tot, no deixa de ser un pegot artificial que s’ha d’ajustar al cos amb elegància i comoditat. Imaginem-nos que poguérem viure en una societat sense pudor i que les dones –dic les dones perquè s’ajuste al refrany– anaren sense bragues. No sé si seria absolutament necessària aquesta protecció, però el que sí que sé és que el cos agrairia la comoditat de la nuesa. I continuant jugant, pensem que després de molt de temps d’assaborir aquesta nuesa corporal hagueren de posar-se bragues. Què passaria? Doncs que per molt delicades que foren els farien nosa. I mira que les randes en són de delicades, però així i tot les notarien sobre la pell; una pell avesada a estar lliure. Les randes acabarien en un procés hiperbòlic fent-los llagues a la pell. Qui no està acostumada a bragues les randes li fan llagues. Aquesta és l’exagerada abstracció generalitzadora que fa l’imaginari col·lectiu i l’aplica a aquelles persones que, amb una doble vara d'amidar, davant de la més mínima adversitat ja s’estan queixant.

–Han dit que Voro s’ha deixat el treball. Com és això si només portava un parell de setmanes?
–És que l’obra és molt pesada i ja se sap qui no està acostumada a bragues les randes li fan llagues.