I és que és ben difícil aturar-se quan es gaudeix de bona gana i els plats van passejant-se per davant dels teus nassos.
No anem a caure en el parany xauvinista que el País Valencià siga l’arcàdia somniada. Tanmateix, tampoc no diré que siga una terra erma i eixuta, exempta de possibilitats. El nostre país té molt bon potencial siga quin siga des de l’angle que es vulga mirar. Tant és així que sempre ha estat terra cobejada. És per això que des que perdérem la personalitat jurídica per la força de les armes davant dels Borbons, allà per les primeries del segle XVIII, que no han parat de menjar-se el nostre rebost. Els primer damnificats foren els furs jaumins i han continuat amb tot allò que els faça nosa i ombrege la cultura castellana. La llengua és de les darreres manifestacions valencianes que han aguantat estoicament els embats ponentins, tant dels de fora, com també dels de dins. Però en l’última dècada la veiem recular amb passes gegantines en favor de l’imperial castellà. I és que mai no en tenen prou. Són com un pou sense fons engolint-s’ho tot. A veure si hi ha sort i rebenten com Sangonereta.

Valencians, Salut i Terra.