Gran part d’estos amnèsics del futbol  han passat de vore amb simpatia recelosa la bona marxa dels degans a traure, ahir precisament, tot el seu ‘art’ per encastellar les virtuts dels seus i remarcar de passada els teòrics defectes del veí. “Ballesteros, carnisser”, “Juanfran a la presó de Picassent” i “Nano, enemic públic número 1”, figuren entre les perles que certs companys es dedicaren a posar en les xarxes socials amb la seua habitual valentia. I els titulars dels diaris valencians? Millor no recordar-se’n perquè, és clar, es tractà de “ Poner las cosas en su sitio” o “ El Valencia instaura el orden”, titulars (després moderats) que no ajuden massa a pensar que existeix eixa teòrica imparcialitat que sempre demanem (utòpicament) a la premsa de Madrid, a la qual acusem de deixar-se-la en la bufanda en favor d’una mirada unidireccional, quan resulta que ací, a les nostres terres, lloc també de fanatismes sense mesura, passa igual o pitjor.

Parlant de simpaties, molt efusiu es mostrà Albelda amb els seus quan va concloure el partit. Una reconciliació, devia pensar l’ara capità, amb part de l’afició que el volien fer fora fa tres anys, al Ciutat de València sembla un bon lloc per acabar sense samarreta i amb el puny en alt celebrant la victòria. Ara bé, no sembla un bon lloc el Ciutat per encarar-te amb la graderia d’Orriols – sí, sí, també tenen els blaugrana graderia–, increpar-los i després dir que ell fa el que li ix del mateix lloc que va agafar-se Ballesteros a Mestalla.

Em recordaven ahir que cal saber guanyar i perdre, i no anar de víctimes ni d'herois ni en un cas ni en l'altre. Tota la raó del món. Com tampoc cal deixar-se xafar ni menysprear per tres punts i una victòria aconseguida amb total justícia. Són conceptes diferents.