Sempre m’ha resultat curiós com, en qüestions de segons, pot canviar l’estat d’ànim de les persones i com aquest status sentimental afecta les decisions més quotidianes i també les més transcendentals. És quelcom inherent a l’essència de l’existència humana. I és que si la setmana passada en aquest mateix aparador d’opinió vaig tractar de mostrar la vessant més positiva i optimista d’uns resultats electorals nefastos i blaus, aquesta setmana és el pessimisme i la frustració el que m’envaeix.

La meua generació, fou de les primeres en gaudir del privilegi d’aprendre a llegir i a escriure a l’escola en la llengua que parlaven els nostres pares i els nostres iaios. Per a nosaltres, viure l’escola en valencià era la normalitat. Fèiem quaderns d’ortografia, apreníem a sumar, descobríem el cicle de l’aigua, jugàvem a futbol... en valencià. En aquell moments, no érem conscients del que allò significava i del camí que s’havia encetat gràcies a un grup de gent compromesa amb l’educació i amb la llengua. Nosaltres seríem els fills de la Llei d’Ús i Ensenyament. Quan algú comentava per casualitat que no havia estudiat mai valencià, ens resultava estrany.  Es donaven situacions tan curioses com que, a casa, a l’estiu, havia d’ajudar la mare a fer els deures del curs de valencià per a adults al qual s’havia apuntat. Intercanviàvem lectures i ens fèiem dictats una a l’altra. Altres més divertides com que, mentre amb les amigues jugaves en valencià, la Barbie parlava un castellà amb un accent de la Ribera que feia riure al més pintat.