Si aquest notable alt equival a un suspens és per tot allò que Alarte ha estat incapaç d'aconseguir

En canvi, les altres deu federacions –al govern o a l'oposició– s'hi van deixar bastant més sang que no la valenciana: per aquest ordre, Madrid (21%); les illes Balears (22%); Múrcia (25%); Castella-Lleó (26%); la Rioja i Aragó (28%); Astúries (29%); Navarra (30%); Cantàbria (35%) i les illes Canàries (41%).

Això a banda, a Alarte se li ha de reconèixer la posició valenta en aspectes ètics com ara la negativa a validar la moció de censura de Benidorm –que li va costar la seua relació amb Leire Pajín i potser alguna cosa més– o la personació del seu partit a l'anomenat cas dels vestits, que li ha costat molts diners i no ha evitat que els rèdits de la denúncia de la corrupció caigueren al sac d'unes altres formacions.

Si aquest notable alt equival a un suspens és per tot allò que Alarte ha estat incapaç d'aconseguir: un discurs mínimament valencianista que evitara el creixement de Compromís, una ubicació més esquerrana que no l'haguera fet semblar de centre i que entrebancara el reviscolament d'Esquerra Unida, que la seua paraula –va prometre que marxaria si no millorava els resultats de Joan Ignasi Pla– tinguera un valor real, que integrara les diverses famílies –tots els partits en tenen, no és un fenomen gaire estrany– o que moltes de les seues respostes a les entrevistes de què ha estat objecte en aquests tres anys i mig no resultaren tan i tan puerils.

Ara bé, com que el PSPV es mou en uns paràmetres tan anormals, Alarte té la possibilitat de seduir els 20.000 militants que encara queden amb un argument acadèmic de pes: qui suspèn la majoria de les matèries, ha de repetir.