L’iceberg de la corrupció s’aproximava lentament i imparable, mentre el capità del vaixell se’l mirava impassible des de la seua torre d’ivori. "No passa res, no passa res", repetia, quan algun subaltern mitjanament il·luminat l’advertia del perill. La massa gelada tenia unes dimensions considerables i, el que era pitjor, baix la línia traçada per la mar, hi havia amagades tones i tones de gel en forma d’escàndols, estafes, robatoris i altres mangarrufes que no es veien i, per tant, resultaven encara més perilloses.
Quan el capità va voler reaccionar, era massa tard. Amb el seu vestit nou, regalat per un amic que li deia que no passava res, que aquell iceberg passaria de llarg com havia ocorregut sempre des que les gavines dominaven la mar, només va poder sentir l’estrèpit terrible del gel impactant contra el vaixell. Les vies d’aigua s’obrien a tort i a dret i la nau semblava, literalment, dessagnar-se mentre tothom corria inútilment de proa a popa sense saber què fer-ne.
La sobrecàrrec, vestida d’un roig llampant, va enviar l’escorta a la seua cabina personal, perquè salvara el seu Vuitton. "Lo normal", va replicar, quan algú li va retreure la conducta
La sobrecàrrec, vestida d’un roig llampant, va enviar l’escorta a la seua cabina personal, perquè salvara el seu Vuitton. "Lo normal", va replicar, quan algú li va retreure la conducta. Mentrestant, un dels caps dels mariners no s’assabentava de res perquè estava fent classes de llengua amb les traductores romaneses i comptant un munt de bitllets de banc que ningú no sabia d’on collons havien eixit.
Un altre dels oficials, impecablement pentinat amb la clenxa a la dreta i un rellotge de goma al canell que li donava un toc informal, tampoc se’n feia càrrec, de la situació, ocupat com estava en consumir un a un els cent grams de caviar iranià que li havia aconseguit un tipet amb pinta sospitosa. Allò era un autèntic campe qui puga i el capità, sol com un mussol, s’aferrava a un llibre que parlava de sants, confiant en què alguna força superior el lliuraria del desastre.
L’iceberg corrupte va partir en dos el vaixell i, sota la xapa lluenta, acabada de pintar amb quadres blancs i negres, com la bandera de final de la Fórmula 1, i una immensa franja blava, va començar a surar merda. Allò s’afonava sense remei i, tret de Canal 9, ho retransmetien en directe totes les televisions. L’anterior capità, des del seu cau del passeig de la Castellana, ben lluny de la mar, s’ho mirava tot plegat i se’n feia una fart de riure de la inutilitat aliena.
Amb la meitat del vaixell sota l’aigua, allò es va convertir en un autèntic xivarri on tothom deia i feia coses sense sentit. Un nou capità, triat per la fugida forçosa del que lluïa el vestit regalat, culpava els mariners i mirava de tirar-los per la vora, a veure si salvava el vaixell a costa dels més desprotegits; altres, saquejaven el que podien abans d’agafar les barques de salvament i fugir d’allà per a no tornar-hi mai més. La nau, mentrestant, restava a la deriva sense llum, ni calefacció, ni farmàcia, ni ajuda per als discapacitats…
L’escena, patètica i dantesca, haguera recordat la desfeta del Titanic si no fóra perquè tot tenia un tel de sainet tragicòmic que provocava arcades. Els responsables de la catàstrofe miraven de salvar-se com fóra, però s’adonaren amb pànic que intentaven nadar inútilment perquè tenien unes pedres grosses plenes d’inscripcions lligades al cos: Emarsa, Gürtel, Brugal, Calatrava, Urdangarin, grans esdeveniments… L’última cosa que van sentir era com, des del vaixell, tímidament, algunes persones es llevaven la bena dels ulls i prometeren que la nau tornaria a ser seua. En l’intent, els anava la vida i la dignitat. Ni més, ni menys.
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.
Imprimir página
Enviar noticia
3
2 comentaris
