Per culpa de la grip (aliena) tots els plans que tenia previstos per a divendres van saltar pels aires i vaig haver d'acceptar a contracor, perquè un d'aquells plans incloïa sexe, l'últim de la llista: sopar amb un amic que em vaig trobar fa un parell de mesos i al qual feia anys que no veia.

Aleshores li vaig preguntar què havia estat de la seua vida des de l'última volta que ens havíem vist i la seua resposta em va deixar gelat:

—Pues ahora soy guardia civil, salgo con una chica que también está en el cuerpo y vivimos juntos en la casa cuartel.

Si tenim en compte que esta gent porta armes de foc no ens hem d'estranyar si després passen les coses que passen.

Des d'aquell encontre el meu amic ha vingut insistint perquè quedàrem a sopar tots tres al mateix temps que jo inventava excuses per evitar eixa cita a tres bandes que m'abellia tant com una traqueotomia.

Divendres, com deia, en quedar-me sense plans a última hora no vaig tindre una altra opció que acceptar la proposta de sopar junts, però a l'hora i al lloc previstos el meu amic aparegué sol, sense la parella.

—¿No íbamos a ser tres?

—Verás, es que no te lo he dicho por teléfono... pero hace unas semanas que lo dejé con mi novia...

D'això se'n diu fer trampa.

—...y ahora estoy hundido.

Amb traïdoria.

El resultat del sopar, com resulta fàcil imaginar, fou una sèrie interminable de laments, queixes i plors que, sincerament, no em sentia obligat a suportar, però vaig posar la millor cara possible i vaig deixar que el meu amic em contara els detalls de la ruptura d'una relació que jo ni tan sols havia conegut.

—Pero, bueno, lo superaré. Y dime, ¿tú estás con alguien?

Redéu, quasi preferia escoltar més laments que este canvi de terç.

—No, ahora no estoy con nadie de manera formal. En realidad, de ninguna manera.

—Vaya... así que estamos igual: pasando de los treinta, solos y jodidos.

Vaig tórcer el morro i em vaig refer:

—No, no te equivoques. Yo estoy exactamente como quiero estar. Y, te digo más, no estoy solo; estoy soltero, que es muy diferente.

Però el meu amic m'ignorà i apuntà:

—Aunque, bueno, creo que tu eres unos meses mayor que yo.

La sang em bategava als ulls.

—¿Pedimos la cuenta?