El camió girà cap a la dreta per un dels carrers amples del polígon industrial i aparcà en una vora. Poc després, un home baixà de la cabina i s’acostà trontollant cap a mi.
Era alt, quaranta anys, vestia camisa de mànega curta (jo anava abrigat fins a les celles i ni això evitava que el fred humit em calara fins als ossos) i em demanà foc amb gestos.
Li vaig fer entendre que no fumava i ell de seguida començà a parlar-me un anglés tan insuficient com el meu. Era d’un boirós país de l’est, transportava carn per a una famosa marca d’embotit espanyol i aquell treball era el primer en molt de temps. Feia més d’any i mig que vivien, ell i la família –dona i dues filles menudes– pràcticament de la caritat d’amics i parents. Un conegut, cansat dels viatges llargs, li havia demanat que el substituïra, i ell havia acceptat amb l’esperança que li donarien faena sovint. Prou per a saldar deutes i viure sense alegries, però també sense l’angoixa constant. En contar-m’ho, els ulls li brillaren amb l’entusiasme una mica fals que dóna l’alcohol begut en soledat, i no sé per què, vaig entreveure el final de la història.
En contar-m’ho, els ulls li brillaren amb l’entusiasme una mica fals que dóna l’alcohol begut en soledat, i no sé per què, vaig entreveure el final de la història
De sobte, començà a gemegar com una criatura, i vaig tenir la colpidora i incòmoda sensació que aquell home necessitava abraçar algú o que l’abraçaren. Farfallós, en el seu anglés apedaçat em digué que se li havia desconnectat el motor del frigorífic i que probablement la carn s’havia fet malbé. O el sensor no funcionava, o ell no se n’havia adonat, però el cas era que en una gasolinera unes gotes sospitoses l’alarmaren. La caixa del motor mascarada de negre, havia circulat durant hores i hores sense fred al remolc. Partí d’allí amb la vista ennuvolada, i a la primera cruïlla, ja estava perdut i havia anat a parar a aquell polígon desert.
Vaig intentar consolar-lo dient-li que existien assegurances per a casos així, però, com si s’ho esperara, va traure un paper de la butxaca i em va revelar que allò l’assenyalava com únic responsable en cas de negligència, una clàusula destinada a evitar la venda il·legal de la mercaderia, perquè sembla que alguns col·legues espavilats al·legaven avaries i en acabant venien de sotamà part del que transportaven. Ara no solament perdria el treball sinó que no tindria amb què pagar ni el motor trencat ni l’import de la càrrega. Estava bloquejat: tan inútil era portar la carn podrida al lloc destinació com tornar-la al seu país d'origen.
No vaig saber respondre ni donar-li una falsa esperança que em tranquil·litzara la consciència abans de marxar cap a casa. Lúcid a pesar de l’alcohol, quasi diria que li vaig fer llàstima. En un segon aquell home comprengué que jo no hi podia fer res, i que ell potser tampoc tenia dret a molestar un desconegut amb el relat de la seua desgràcia. Somrigué d’una manera que feia mal, i ja no m’escoltà quan vaig afegir que prop hi havia un taller en què l’endemà..., ni quan li vaig voler donar el telèfon d’un gestor que tal volta... Acaricià el meu gos, i en aparença menys alterat, pujà al camió, va fer mitja volta i se'n va anar cap enlloc per un dels carrers del polígon.
Després que les primeres mobilitzacions dels docents valencians no arribaren a la participació esperada, hui, a la vaga general de l’educació espanyola, s'espera tot el contrari. Tot apunta que milers de professors i estudiants valencians s’uniran a la mobilització contra les retallades del govern central.
Després de huit anys d'haver rebut la presidència de Bancaixa com a premi al seu fugaç pas per la presidència de la Generalitat, José Luis Olivas es va acomiadar ahir del càrrec deixant l'entitat en la ruïna i sense cap vinculació valenciana. En el seu discurs de comiat va demanar perdó, encara que sense matisar per què, i sembla que no va despertar tant d'entusiasme com uns altres.
València acull des d'ahir la segona edició de PhotOn, el festival internacional de Fotoperiodisme impulsat per un grup de fotoperiodistes valencians que, a més de reivindicar en ell el paper social del seu treball, han aconseguit demostrar com, fent les coses bé i no solament a colp de talonari, València pot albergar importants cites culturals.
Imprimir página
Enviar noticia
1
2 comentaris
