Este procés, no obstant, està equivocat, o almenys és insuficient. Els vestits del 'Bigotes' són una anècdota, la punta d’un iceberg de decadència política, econòmica i moral de la qual té una bona part de responsabilitat l’expresident de la Generalitat

Este procés, no obstant, està equivocat, o almenys és insuficient. Els vestits del 'Bigotes' són una anècdota, la punta d’un iceberg de decadència política, econòmica i moral de la qual té una bona part de responsabilitat l’expresident de la Generalitat. Però la negligència en la gestió pública no està penada, almenys que jo sàpiga, i per això no se’l jutjarà. Però fa nosa pensar que Orange Market és la gota d’un oceà poblat per espècimens com Iñaki Urdangarín, un altre exponent de l’Espanya de la riquesa instantània que ha passat tan ràpid de la mansió en Pedralbes a l’ull de l’huracà com de les canxes de handbol a les alcoves reials.

El Duc de Palma representa el País Valencià que volia Camps: luxe, noms lluents, focs d’artifici, actes d’etiqueta i gent guapa, diners a cabassos, però amb una diferència substancial: un posava la pasta i l’altre se l’embutxacava i l’evadia –presumptament, es clar- a paradisos fiscals. I tot a canvi d’una foto i un titular on els mots “infanta” i “president de la Generalitat” estigueren ben a prop.

Iñaki Urdangarín està acorralat i, amb ell, la institució monàrquica. És ben estrany que ningú a la Casa Reial estiguera assabentat de la forma de fer negocis del marit d’una de les filles del Rei. Mal si no ho sabien, pitjor –molt pitjor- si n’eren sabedors. Com en el cas de Camps, qualsevol dels dos supòsits és perjudicial per als interessos del rei i per a la monarquia com a sistema de govern. Si la Família Reial també pot trincar, per què no instaurar una república en la qual hi haja almenys una opció de desfer-se del cap de l’estat si allarga la mà?

L’exjugador de handbol encara té una opció d’evitar la banqueta, bo i apel·lant al desconeixement en les accions d’evasió fiscal i de frau a les administracions de la seua empresa (continuar anomenant-la fundació és un sarcasme) i enfilant-li el mort al seu soci o, directament, demanant ajuda a les més baixes institucions de l’estat. Esta opció, però, serà ben complicada gràcies a la quantitat d’informació sobre el seu cas publicada a la premsa... i la que encara ha d’arribar. Igual que en el cas de l’expresident.

Camps i Urdangarín s’atreien, un pel glamour d’acostar-se a la família reial i l’altre pel seu gust per la pasta. El que ningú no s’imaginava és que, uns anys després, i enmig de la desfeta econòmica, els seus noms estarien units a les pàgines dedicades a la corrupció. Tot un símptoma de la fi d’una època.