Molt probablement ni sabrien que hi havia una convocatòria a nivell mundial, i el seu tranquil dissabte de compres estava sent trasbalsat per un fet que ni imaginaven que poguera passar, ni sabien què volia dir, ni perquè tantíssima gent estava/em allí cridant

Les obligacions també hi son per a la ciutadania, evidentment. Però no són pas les que ens volen imposar per part dels que, fins ara, mantenen la paella pel mànec. No són pas les nostres obligacions les d'estrènyer cada dia un poc més els nostres cinturons (per cert, "gürtel", en alemà...). No són les de creure's la lletania d'acusacions de que "hem viscut en una festa i ara cal replegar els plats trencats" perquè la festa era la "seua" i els plats en els han trencat ells al nostre cap. Les nostres obligacions no són pas les del seguiment babau i resignat de les exigències de pèrdues de drets i obligacions col·lectives, que han costat molta sang -sí, sang- i patiments als nostres mares i pares, iaies i iaios, els darrers cent anys i que tothom entenia que eren no pas tan sols irrenunciables, sinó que eren tan normals i naturals com que el sol ix cada dia. La limitació de l'horari laboral a vuit hores associada, fa un segle, quan es va començar a conquerir, amb un eslògan: 8 hores per dormir, 8 per treballar i 8 per viure. A igual treball igual salari, amb especial esment dels treballs que les dones fan a casa i fora d'ella. Coses que fins ara ens semblaven elementals i, fins i tot fa pocs anys, es tractaven de millorar (35 hores a França), ara sembla que s'han d'anar per les clavegueres de la història, junt amb les d'unes pensions de compartició públiques justes i suficients, uns serveis sanitaris decents i universals, una educació que iguale socialment les persones...

Eixes són les nostres obligacions, obligacions amb les generacions futures, aquelles per les quals cal lluitar, LLUITAR DE VERES, junt amb una altra que, fins ara, per la ceguesa de la humanitat, no s'havia estès com una reivindicació necessària: el reconeixement de la limitació física dels recursos naturals i, per tant, l'imprescindible, imprescriptible, inevitable, immediata -es vulga o no- necessitat de canviar els sistema de producció de forma ecològica.

I tenim eixes obligacions no sols per nosaltres, per les generacions que actualment som ara vivint -o sobrevivint en el cas de més d'una sisena part de la població- al planeta, sinó perquè aquest és l'únic lloc possible per la vida del gènere humà. El lloc on els nostres descendents de primera, segona, etc. generació, hauran de fer per viure.

I acabe ja perquè aquestes ratlles volien ser més curtes, però ho faig contant una anècdota viscuda en primera persona que m'ha fet reflexionar. Ahir, 15 d'octubre de 2011, estava jo en una de les tantes manifestacions en un lloc qualsevol -en aquest cas, la ciutat de València- i en passar per davant d'uns grans magatzems regentats per les Sres. Koplowitz (El Corte Inglés, vaja!) vaig veure varies parelles d'una edat semblant a la meua -que ja passe dels 60- amb allò que es diu bona roba i aspecte "respectable" què, des de la vorera, sense dir-se cap paraula entre ells observaven amb expressió atònita, el riu de gent que passava per davant d'ells sense atrevir-se a -o sense poder fer- el que algunes altres feien amb caire decidit i com desafiant, creuar pel mig de la gentada per entrar al seu nirvana del consum. En principi i impulsat per l'entusiasme del moment i des de la circumstància de la similitud d'edat i el meu aspecte corrent (cap jovenet amb tatuatges ni pentinats "a la moda"), vaig tindre la tentació d'acostar-me a alguns d'ells per tractar de parlar-ne del que estaven veient. Del fet que, volgueren o no, se n'adonaren o no, la cosa també anava amb ells. La meua dona, més assenyada que jo en això com en tantes coses, em va fer veure l'inútil de l'esforç en eixe moment concret. Molt probablement ni sabrien que hi havia una convocatòria a nivell mundial, i el seu tranquil dissabte de compres estava sent trasbalsat per un fet que ni imaginaven que poguera passar, ni sabien què volia dir, ni perquè tantíssima gent estava/em allí cridant. I cridant d'una forma què, de manera confusa, inconscient, poregosa, estic segur que ho sentien com una agressió -almenys íntima- a ells, a la seua forma de viure que ho és encara la de molta, moltíssima gent. Ho veurem el 20-N.

No els hi vaig dir res finalment, però em vaig quedar amb les ganes. I ho vaig fer més amb tristesa que amb ràbia, tractant d'entendre quines coses els hi passarien pel cap en aquells moments. Que, quan arribaren a casa, sentint-se ja segurs, tranquils i protegits, tindrien un cert ensurt car en encendre la tele no els eixiria -d'entrada, clar- alguna peŀliculeta abans d'anar-se'n a dormir, o un concurset d'eixos en què la gent que hi va guanya en cinc minuts els diners que -molt probablement- no guanyaran mai ni en un any, ni en dos, ni... qui sap quants, treballant per un sou, per respondre a preguntes absurdes o elementals que tan sols fan palesa l'enorme incultura que ens envolta. En compte d'això veurien que arreu del món, hi havia gentades com les de la seua ciutat què, malgrat les explicacions de segur tranquil·litzadores de locutores i locutors què, vestits amb una roba com la seua i aspecte acurat, parlaven de gent que eixia al carrer per raons confuses: que si els mercats, que si la banca, que si les pensions (per què no se'n faran una de privada aquestes gents, si volen estar tranquils?), que si l'atur, que si la gent jove no té ni treball decent ni de l'altre, que si... Però de veres hi ha tanta gent al món que s'ho passa tan malament?, potser -tan sols potser- es preguntarien astorats.

Pitjaran una i altra vegada els botons del seu comandament a distància i una i altra vegada les mateixes imatges, les mateixes explicacions que no expliquen res, fins que finalment -uf, deu meu, ja era hora!- arribaran a un canal que els fa una comedieta amable, d'eixes que no veuran acabar perquè la son els hi agafarà abans. I se n'aniran a dormir. Els hi desitge uns feliços somnis, perquè quan desperten a l'endemà, el "seu" periòdic, que llegiran prenent-se un vermut al bar, tant se val que siga El País com La Razón o, potser els casolans, duran eixos fets a les seues primeres pàgines què, com és natural, passaran ràpidament per anar a veure la secció d'esports, o la de societat...o la d'economia,que els farà sentir-se informats de com va REALMENT el món. De com va REALMENT el món?. REALMENT?